Oligo-

La presentació de resultats trimestrals dels principals bancs espanyols coincideix amb la percepció que és cert que els bancs comencen a prestar diners. Hipoteques per a les famílies i pòlisses per a les pimes que financin el circulant. El contrari de la política indiscriminada de la banca des del 2009, com el  cartell a la taquilla d'espectacles d'èxit: No hi ha bitllets.

¿Pèndol? Diners per a tots/diners per a ningú/ una altra vegada diners... Una mica, sí. Per allò del comportament gregari -encara que els directius cobren per semblar diferents-, que ha tornat a obrir la competència comercial per captar clients de passiu (els comptes) i d'actiu (els préstecs). I amb tipus acostant-se al 0, a distingir-se per les comissions, sempre opaques. Però no tornem al 2007, que quedi clar. Hi ha una cosa nova, que en expressió col·loquial d'un emprenedor beneficiari de la nova liquiditat es resumeix en la frase «em coneixen fins i tot el color dels calçotets». ¿I com? Aquesta és la clau: la crisi ha eliminat de­enes d'entitats i els seus clients, però no els expedients informatitzats. Aquesta nova mina de dades permet als grans bancs de l'Ibex, l'oligopoli financer, elegir més, millor i sense que es noti. El terme grec oligo- equival a poc, insuficient. En banca, al revés.