Prohibir menys i viure més

No és fàcil parlar d'allò que mai he viscut: quedar-me sense casa, sense sostre i pernoctar al carrer, al ras, tapada amb cartrons i recorrent a l'alcohol per escalfar-me el cos. És la realitat de molts invisibles, així els denomino perquè la majoria tanquem els ulls davant aquesta realitat. Ells són el reflex, com molts altres, del fracàs del sistema de benestar; els exclosos socials, aquells que estan mancats de recursos personals i econòmics per exercir amb dignitat el seu dret a la ciutadania. La candidata del Partit Popular a l'alcaldia de Madrid, Esperanza Aguirre, ha declarat la seva intenció de prohibir dormir al carrer, matisant «al centre de la ciutat», i que és un «fenomen que s'ha d'eradicar perquè espanta els turistes». Estic perplexa des de dilluns passat mirant de trobar una lletra de sensibilitat en les seves paraules. És cert que els ajuntaments disposen d'instal·lacions, com albergs i vivendes protegides, on la majoria d'ells es refugien. En concret, a Madrid, de les 3.000 persones sense llar, es calcula que 2.200 estan a cobert, mentre que n'hi ha 700 que dormen entre cartrons.

Netejar els carrers perquè puguin trepitjar-los més turistes és un argument deplorable que dóna per a un reguitzell de crítiques raonades i, per la meva part, més que consentides. ¿Que potser estem perdent el nord? Fa uns anys vivia a prop de la plaça Conde de Barajas, on alguns invisibles acostumen a pernoctar, i després de nits ignorant aquella realitat mentre treia al gos, vaig començar a parlar amb un. Al cap d'unes quantes setmanes les converses eren habituals. Les seves històries eren molt complexes, la majoria plenes de cops negres del destí massa seguits que els van portar al carrer.

Llibertat i dignitat

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A penes els agradava parlar de les seves vides passades, a penes conservaven la lucidesa en la parla per l'alcohol o el dolor incrustat. Els dies més freds van accedir a un alberg; a penes van acceptar quatre jornades. Fins i tot en aquell conversar truncat no vaig ser capaç de ficar-me en la seva pell, però vaig tenir clar que, encara que van perdre fa molt la seva dignitat, alguns es negaven a perdre la seva llibertat. ¿Que potser no és comprensible?

No és fàcil sortir del carrer. Primer s'ha d'abandonar l'abús de l'alcohol o altres substàncies, després rebre atenció per part dels serveis de salut mental i, a poc a poc, anar recuperant les habilitats necessàries per reintegrar-se en la societat. Alguns països han invertit la piràmide, i amb la coneguda iniciativa Housing First -primer la casa i després deixar beguda i drogues- estan aconseguint canviar la vida de molts sense llar. Iniciatives, més accions i menys prohibir en defensa dels turistes. ¿S'imaginen un dia que tan sols als guapos se'ls permetés passejar pel centre de les ciutats? Menys prohibir i més viure.