Les estranyes parelles

En algun moment de les seves carreres, les estrelles de la cançó decideixen que estan farts de cantar sols i demanen a altres estrelles que cantin amb ells. Aquests duets han produït algunes cançons memorables i moltes altres absolutament espantoses. De la mateixa manera que podem percebre només escoltant el tema si els que canten congenien o no, quan ens aventurem en les procel·loses aigües de Youtube, comprovem que la química visual entre els cantants a vegades és absolutament inexistent i fins i tot penosa. Un dels duets que al seu dia em va semblar fascinant va ser el que van protagonitzar Whitney Houston i Enrique Iglesias amb la cançó 'Could I have this kiss forever'. És un d’aquells moments en la història del pop en què dos mons xoquen i el que en surt és un d’aquells temes que un busca amb desesperació als karaokes per interpretar amb molt moviment de braços (Whitney) i actitud torera (Enrique). Els moments del videoclip en què tots dos estan junts fan esgarrifar, especialment un en què Whitney fa un do de pit i Enrique es queda sense veu. Confesso que sóc fan dels dos cantants.

M’al·lucina la veu de Whitney i, coneixent una mica la seva història, és absolutament miraculós que aconseguís gravar tots els àlbums que va gravar. I, sí, em fascina la capacitat d’Enrique Iglesias per: a) No envellir, b) Tenir una nòvia que tampoc envelleix, c) Ser llest buscant col·laboradors (¡aquest Pitbull!), d) Seguir fent videoclips envoltat de masses de dones en biquini (en els últims ja és una mica exagerat) i e) Haver triomfat durant tants anys sense saber cantar.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Hi ha molts altres duets inconcebibles: el d’Elton John i Eminem és un altre moment gloriós; David Bowie i Marianne Faithfull cantant 'I got you babe' et fa preguntar-te sota la influència de quines drogues ho van fer; Dolly Parton i Sylvester Stallone cantant 'Sweet lovin’ fa posar els cabells de punta (en el mal sentit); Lily Tomlin i Barry Manilow interpretant precisament The last duet és un dels més estranys; Natalie Cole i Nat King Cole cantant junts, després que aquest morís, és una idea que sobrepassa tot el que es pot sobrepassar i aconsegueix ser commovedora; David Bisbal cantant amb Miley Cyrus (abans que ella decidís refregar-se tot el refregable, fumar herba a dojo i comprar-se bodis tres talles més petits) és un altre moment per a la història. Cap dels dos sembla saber qui és l’altre i el resultat de la seva diguem-ne col·laboració, gràcies a Youtube, els perseguirà la resta de les seves vides: és d’aquelles cançons que segur que és a la llista dels 40 Principales a Guantánamo.

Un dels duets més bojos i fallits que he sentit és el que van protagonitzar Barry White i Luciano Pavarotti interpretant junts (és un dir) You are my first, my last, my everything. Si no és un hit en la història de la música popular, ho hauria de ser: dos homes grassos, suats, extravagants, a qui els seus irresponsables representants van aconsellar malament, intentant encaixar en una cosa que és absolutament impossible i que fracassarà per endavant. És com quan llegim als diaris els estranys companys de llit a què, sembla ser, ens portaran les pròximes eleccions.