La punta de la ballesta

A penes feia dues setmanes que era a l'IES Joan Fuster i estava explicant la lliçó de Socials a l'aula, quan va sentir crits al passadís i va sortir a donar un cop de mà. La fatalitat, no obstant, li va sortir al pas i li va clavar un cop de matxet mortal al pit. Era dilluns, un altre maleït dilluns, com a la cançó I don't like Mondays, que va compondre Bob Geldof basant-se precisament en la matança perpetrada en una escola per una noia de 16 anys. ¿Per què? «No m'agraden els dilluns», va dir.

Era un altre maleït dilluns per a Abel Martínez, un home de 36 anys fart d'encadenar contractes d'interí i que es preparava a consciència les classes malgrat no entreveure l'estabilitat laboral. El seu cas i el de David Jurado, el professor d'Educació Física i psicòleg que va aconseguir reduir el nen de 13 anys armat amb el matxet i la ballesta, s'erigeixen en símbols de l'esforç dels mestres a l'escola pública. Sobrecarregats de feina, amb la nòmina congelada i imbuïts d'un voluntarisme que no és suficient per solucionar el que no s'arregla a casa.

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

Es tracta d'un succés complexíssim en què han de protegir-se el menor, per descomptat, i el secret sumarial, però l'hermetisme no ajuda. Perquè, si es va tractar d'un «brot psicòtic», com diu la consellera Rigau, ¿ningú va percebre res durant els suposats preparatius? ¿Tampoc a casa? ¿On eren els psicopedagogs? ¿Hi havia suficients tutors per als alumnes difícils? ¿S'estava medicant el xaval? ¿Tenia algun problema mental? I en aquest cas, ¿per què el claustre ho desconeixia?

De nou, com amb la «depressió severa» que patia el pilot de Germanwings que va estavellar l'avió contra els Alps, torna l'estigma sobre la malaltia mental i el fals prejudici que la vincula amb la violència. El silenci al voltant no ajuda. No es tracta de convertir l'escola en un penal, sinó en tot al contrari: un far de llum.