El vàter com a cargol de mar
A vegades penso que en aquest curiós moment històric, amb la reflexió sobre la nostra manera de viure i comunicar-nos vigoritzada per la revolució tecnològica, hi ha múltiples mostres d’imbecil·litat que no hauríem de deixar passar per alt. En moltes persones ha provocat indignació i sorpresa que en les anomenades xarxes socials es poguessin llegir missatges insultants els dies de dol després de la tragèdia aèria de l’avió de Lufthansa als Alps francesos. No cal reproduir els comentaris, alguns es limitaven a protestar perquè a Telecinco els havien endarrerit l’emissió del seu programa preferit per donar informació del drama. El programa en qüestió és un espai una mica oligofrènic, molt ben interpretat per nois i noies que es recluten en discoteques perquè fingeixin conflictes sentimentals amfetaminitzats pels productors de tele. No és estrany que el públic d’aquests programes també acabi patint algun tipus de síndrome.
N’hi va haver d’altres que es van limitar a redirigir els seus insults al fet que l’avió hagués sortit de Barcelona. No convé passar per alt aquests insults perquè quan algú declara alguna forma d’apreci per Catalunya des d’altres punts d’Espanya no és estrany que rebi insults i desqualificacions. Fa un temps, arran d’una cerimònia de premis, hi va haver gent que em va retreure que fes una cosa així, perquè no calia, segons ells. Per a alguns, no fa mai falta fer res ni dir res bo de ningú. Però quan els insults són un fet, convé recordar, insistir i esforçar-se perquè també arribi un altre discurs. El que és espantós de l’assumpte d’aquests missatges fruit del rancor i la pobresa moral no és tant que es produeixin, sinó que els nous mecanismes de comunicació els dotin d’un ressò que abans acabava al saló d’una casa o a la taverna més cafre. Les xarxes socials no existeixen. Són empreses que guanyen moltíssims diners per alimentar aquest diàleg caòtic que relaciona moltes persones, són interessants però no anul·len la societat real ni la fan inferior. Són un negoci i s’han de tractar i utilitzar com a tal.
Notícies relacionadesImagineu-vos un diari que reproduís com a notícia el que s’ha dit a la taverna. Imagineu-vos una ràdio que recollís les declaracions sentides a la sala d’espera d’un hospital. I que amb elles fabriqués un termòmetre de per on camina la societat. Per descomptat que posar l’orella té el seu interès, però es vagi on es vagi se sentiran comentaris lamentables de gent insensible o dement. La xarxa social els concedeix altaveu per fomentar una controvèrsia que rendibilitza de manera clara. No és qüestió de preferir el silenci, encara que les paraules nècies sempre existiran i només mereixen aquest menyspreu que ens van ensenyar de petits. Hi ha moltes més converses que mereixen l’altaveu, gent que parla des de l’esforç i la construcció social. Però ens hem obstinat a equivocar el centre de les nostres atencions. Que l’estupidesa seguirà present en la nostra societat no ho pot dubtar ningú, perquè és intrínseca a l’ésser humà, més habitual que la intel·ligència. Se l’ha d’identificar amb transparència. Quan cometem l’error és a l’acostar l’orella a la latrina i pensar que és un cargol de mar que ens torna l’eco de les onades. No, el que acosta l’orella a la tassa del vàter de la societat no hi trobarà cap altra cosa que els excrements verbals dels pitjors.
