Tenim 'cas Rato' per a una estona llarga
Benjamin Franklin, que a part d'inventar el parallamps va ser un dels pares de la independència dels Estats Units, solia dir que a la vida «no hi ha res de segur, llevat la mort i els impostos». Molts han recordat aquestes paraules quan han ensopegat amb el fisc respectiu de cada país.
Alguns n'han sortit ben parats, incloent-hi recentment a Espanya banquers de nomenada, d'i altres n'han sortit escaldats i han patit l'acarnissament de les autoritats i de l'opinió pública. La família Pujol ha sigut un dels últims exemples, i Rodrigo Rato, durant anys el gran referent del Partit Popular, l'últim de tots. Tots caiguts, directament o indirectament, a partir de l'estrambòtica amnistia fiscal impulsada per Cristóbal Montoro el març del 2012, sense que encara estigui clara la seva autoria intel·lectual.
Rato, que serà innocent o culpabilitat segons ho determinin els tribunals d'aquí massa estona, ha caigut, com tants altres, per un pecat fiscal. Amb la seva rocambolesca més o menys detenció i posterior posada en llibertat -incloent-hi la humiliant introducció en un cotxe policial amb ajuda al cap- s'obre, ara sí, la porta del principi del final de tota una etapa de la història del PP.
El dia que la policia, després que algú avisés amb antelació -i no hi ha gaires candidats- les càmeres de televisió, va entrar al domicili de l'exvicepresident del Govern, algun advocat de l'Estat es va afanyar a expedir l'acta de defunció de l'aznarisme i també va col·locar una pedreta-o un pedrot descomunal- en el futur polític més immediat de Mariano Rajoy.
El president, que havia detectat -i els va aturar- moviments estranys en el seu entorn fa uns quants mesos, ara no ha volgut o no ha pogut fer-hi res.
Encara que no sigui just, Rato ha sigut exposat al tribunal popular, gairebé sense defensa possible, i ha sigut condemnat per l'opinió pública, en un país que sempre ha sigut lax en el compliment amb Hisenda, però que no perdona ser ric, sense necessitat de ser-ho immensament.
Rato es va acollir a l'amnistia fiscal del PP, que ningú va posar en marxa per beneficiar els amics com diu electoralment Pedro Sánchez, i al fer-ho va admetre una culpa fiscal que sempre l'acompanyarà.
Les altres acusacions, tan greus com espectaculars, hauran de ser provades, però com que tot ha començat amb el suficient nombre d'actuacions com a mínim poc freqüents, i amb procediments poc habituals, podrien quedar en quasi res si no hi ha hagut un respecte escrupolós de la realitat. Això no invalidarà el que hagi fet o no Rato, però canviaria la seva qualificació jurídica, sense que s'hagi de descartar, com ell mateix diu, que algú hagi confós «patrimoni amb renda».
Notícies relacionadesTot indica que, per les raons que siguin, potser algú es va posar nerviós i va decidir accelerar -sobretot amb publicitat i pena de telediari inclosa- una sèrie d'actuacions que han pogut deixar massa caps per lligar. Si hi va haver càlcul polític, l'operació s'ha saldat amb un gran fiasco per al PP.
Rato ha comès els seus errors, però l'han laminat els seus. Comença un llarguíssim cas Rato que durarà una bona estona, anys. Franklin tenia raó, l'únic segur són la mort i els impostos.
