Tots els colors del gris

És ben sabut que els que es mouen, destaquen i marquen tendència en la nostra societat són una minoria. Són la minoria que té èxit i, per tant, són els que surten a la foto, als diaris i als llibres d'història. Mentrestant, davant seu, silent i impassible, sembla que hi ha una immensa majoria que va fent i que va tirant. És allò que solem definir com la «gent normal» o la «majoria silenciosa». Una expressió poc afortunada per inexacta i, també, perquè, si mirem enrere, ens recorda un temps molt poc democràtic de la nostra història recent on les voluntats majoritàries pesaven molt poc i la població, més que silenciosa, podríem dir que estava silenciada. Un silenci que podia ser conseqüència de la por o moltes vegades, simplement, de la manca d'ambició o de compromís. És per això que, normalment, en les fotos, diaris i llibres d'història, quan volem explicar qui som i allò que hem fet acostumem a prendre com a referència la minoria que es mou i que destaca pel que ha dit i pel que ha fet al llarg d'aquests anys. En canvi, és molt poc habitual fer l'exercici contrari de mirar el nostre passat recent a través d'una imatge molt menys edificant i exemplar, la que ofereixen aquells que han estat protagonistes, precisament pel contrari, per tot el que han callat i per tot el que han deixat de fer. Aquells que han intentat passar per la vida sense moure's ni fer soroll. Aquells que han procurat no destacar especialment en res i que han anat moderant les seves passions per poder tenir allò que se'n diu una vida anònima i normal. Precisament per tot això, i ara que s'acosta Sant Jordi, és més que recomanable el llibre L'àguila negra de Joan Carreras. Una novela que narra la vida grisa d'un home gris i que, d'una estranya manera, acaba convertint-se en un bon exemple de com, de vegades, més que no pas l'excepcionalitat, és la normalitat el que millor ens explica i ens defineix.