¡Que torni la diplomàcia a Síria!

La premsa ens ha recordat aquestes setmanes, amb dades i dramàtiques imatges, la realitat d'una guerra cruenta, que ja fa quatre anys que dura i que sega vides humanes, desplaça famílies i destrueix les escasses infraestructures que encara queden dretes en aquell país anomenat Al-Xam: Síria. Aparentment, la comunitat internacional i l'opinió pública global mostren una certa indiferència, una qüestió que s'agreuja en l'opinió pública europea. No hi ha hagut grans mobilitzacions i expressions per exigir als responsables polítics europeus actuacions més compromeses per detenir amb urgència aquesta crisi humanitària i l'espiral perversa de violència i destrucció. ¿Per què no s'ha impedit aquesta guerra que ja s'ha endut més de 200.000 vides i ha desmembrat un gran país en comunitats enfrontades? Els resultats són desoladors: un èxode de 12 milions de sirians, convertits ara en refugiats, milions dels quals estan vivint en condicions extremes.

El país més antic del Pròxim Orient, bressol de civilitzacions, segueix sent una peça clau en el tauler del futur de la humanitat; com va assenyalar Henry Kissinger, és el país «que sempre es necessita per fer la pau al Pròxim Orient». Per això, ¿Síria és l'escenari de l'Harmagedon del segle XXI on la diplomàcia ha estat gairebé sempre darrere dels esdeveniments? Les seves accions no han sigut constants i efectives per posar fi a la barbàrie; és a dir, el que s'oposa a la civilització. Aquest argument ha de dissuadir els que divulguen que l'única manera de resoldre aquesta guerra és la catarsi siriana. Segons la meva opinió, i com vaig assenyalar fa un temps, es va optar per la via de la violència i de la guerra civil i no per buscar una solució política i diplomàtica.

La guerra de Síria ha promogut la dronediplomacy; és a dir, la diplomàcia a distància, perquè no hi ha enviats sobre el terreny, ni ambaixadors acreditats a Damasc. Només hi ha serveis d'intel·ligència, mitjans informatius i oenagés per cobrir les necessitats humanitàries. Mentrestant, ningú negocia sobre el terreny un alto el foc, amb l'excepció del representant del secretari general de l'ONU Staffan de Mistura.La gran majoria dels analistes coincideixen a assenyalar que la principal responsabilitat del conflicte recau sobre Baixar al-Assad, i pot ser que això sigui així, però ell segueix al capdavant del seu Govern a Damasc. ¿Per què no es va buscar o es busca ara una fórmula política o diplomàtica per trobar-hi una sortida negociada, amb un calendari, un procés i un acord raonable? L'objectiu prioritari és evitar la sagnia del poble sirià, dels seus ciutadans i del seu patrimoni, i del Patrimoni de la Humanitat.

Afortunadament, el secretari d'Estat nord-americà, John Kerry, ha admès que hauran de negociar amb Assad. Aquesta decisió s'hauria pogut adoptar abans. S'ha comentat que les reunions de Ginebra-1 i Ginebra-2 van ser intents fallits. Pot ser, però en diplomàcia quan hi ha un fracàs sempre s'ha de seguir buscant vies de solució. Per això, ¿per què no es convoca urgentment un Ginebra-3 però sota altres paràmetres i altres participants?, ¿com és possible que tots coincideixin a assenyalar l'Iran com un actor fonamental en el suport al règim sirià, amb influència i capacitat d'actuació, i no obstant se l'exclogui? Afortunadament, es dialoga amb l'Iran per frenar la seva capacitat nuclear i l'acord sembla que està madur. ¿I per què no contribueix Teheran a posar punt final a la guerra de Síria?

CreC que hem d'examinar aquestes decisions amb esperit crític i extreure lliçons de les desencertades actuacions desenvolupades fins avui. En aquest procés és on els europeus hauríem de prendre la iniciativa i frenar aquesta guerra, i no només pel seu cost en vides humanes i en patrimoni, sinó també perquè és vital per als nostres interessos. No podem mantenir-nos aliens al desplegament i a les atrocitats de l'Estat Islàmic. La Unió Europea i la seva alta representant han de liderar una missió de pau urgent per a la regió.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Avui comptem amb quatre països europeus com a membres del Consell de Seguretat de l'ONU, entre els quals hi ha Espanya. El nostre país, amb altres estats europeus, pot liderar la iniciativa de fructificar un alto el foc i exigir la immediata posada en marxa d'un corredor humanitari. Per últim, podria sol·licitar la convocatòria d'una nova conferència, Ginebra-3. Aquests quatre anys de guerra han demostrat que no hi ha solució militar. Si aquesta no és la resposta, caldrà consolidar les vies polítiques i diplomàtiques, ja que aquesta solució evitarà la tragèdia humana i humanitària de milions de sirians i augmentaran les nostres relacions i seguretat. Així doncs, i davant l'horror del conflicte a tota la regió, ¡que tornin la política i la diplomàcia a Síria!

Exministre d'Afers Estrangers i Cooperació.