¿Qui vol ser president?

Sempre m'ha encuriosit saber quina és la motivació real que impulsa algú a voler ser president d'un club de futbol. M'ho pregunto perquè, així d'entrada, no sembla que això hagi de ser cap aspiració vocacional. Els nens, de petits, si els ho preguntes, no volen ser presidents de club, en tot cas diuen que volen ser jugadors o, com a molt, entrenadors. Així doncs, descartat el motor vocacional, ¿què pot buscar algú que aspiri, per exemple, posats a pensar en gran, a la presidència del Barça o del Madrid? ¿Fama? ¿Notorietat? ¿Diners? ¿Poder? ¿Millorar la seva posició social? ¿Veure cada diumenge el futbol des del millor lloc possible? ¿Fer-se amic dels cracs i anar de marxa amb ells? Entre aquesta llarga llista d'hipotètics motius es deuen trobar, suposo, les motivacions reals que han impulsat les candidatures dels dirigents del futbol més cèlebres i destacats d'aquests últims anys.

Però tornant a la pregunta, ¿per què algú que és ric, requisit indispensable per entrar en aquest joc, pot voler aquest càrrec? Deixo de costat, perquè en desconfio, les raons patriòtiques, d'entrega altruista i de servei públic, habituals entre els que es dediquen a la política, però poc aplicables al món del futbol. Després de molt rumiar només trobo una resposta plausible: ho fan per estar a la llotja. Per estar a la llotja i ser els amfitrions cada diumenge dels personatges més poderosos i influents de la societat catalana i espanyola. Ho fan perquè sent el centre del món polític, financer, cultural i esportiu tot deu ser més fàcil i la sensació d'impunitat deu ser imparable. Només així s'explicarien determinades actuacions que han acabat als jutjats. Bé, això és pel que fa referència al que passa actualment a Can Barça. A Madrid tot és diferent, allà sembla que estan més tranquils... Potser és que ho han fet més bé, o potser tot es redueix al fet que la seva llotja és el doble de gran i poderosa.