Petit observatori
Poesia catalana
Abans-d'ahir vaig tenir l'alegria de compartir taula i sobretaula amb el meu amic Pere Rovira, doctor en filologia castellana, poeta, novel·lista, assagista i traductor, a més d'autor d'un dietari. Amb tantes targetes de presentació, un no acaba de saber amb quina quedar-se, però en el cas de Rovira, si tenim en compte que dels seus 20 llibres, 10 són de poesia i en els seus assajos i traduccions apareixen personatges com Baudelaire, Ronsard, Bécquer i Gil de Biedma, m'atreveixo a presentar-lo com a poeta, com a bon poeta, perquè m'agraden la seva persona i la seva escriptura.
El Pere té, com a poeta, un parell de problemes seriosos: un, estar viu; dos, no ser poeta nacional com abans ho van ser Salvador Espriu i Miquel Martí Pol. Ara, potser malgrat ell, li ha arribat el torn a l'arquitecte i poeta supervendes Joan Margarit; en la nostra petita pàtria el reconeixement acostuma a arribar per rigorós ordre cronològic.
Catalunya i la llengua catalana van tenir en la passada centúria un espaterrant club de poetes, avui ja morts: Maragall, Salvat-Papasseit, Foix, Riba, Carner, Sagarra, Oliver, Rosselló-Pòrcel, Bartra, Ferrater, Vinyoli, Andrés Estellés, Bonet, Brossa, Marçal... i els que em deixo. Si als citats hi afegeixo -¡que ningú se m'enfadi!- Gil de Biedma, Barral, Goytisolo i Vázquez Montalbán, resulta que al segle XX vam disposar de més poetes que bars per quilòmetre quadrat.
Les tres ferides
Com va presagiar el cantable, corren pèssims temps per a la lírica: que jo sàpiga, ningú que no militi en la causa se sap avui de memòria un trist poema o fragment d'algun bard contemporani, quan fa a penes quatre dies si no recitaves La vaca cega de cap a peus, fins a les llàgrimes, eres analfabet i antipatriota.
Els proposo celebrar l'inici de la primavera amb un experiment insòlit: acostar-se a una biblioteca o llibreria i endur-se un exemplar d'un poeta viu, català si s'estimen més. I a veure què passa; amb una mica de sort disposaran d'un nou amic amb qui conversar sobre el que més ens inquieta: les tres ferides d'Hernández (la de la vida, la de l'amor, la de la mort) curades pel bàlsam de la paraula ben pensada i escrita.
Amb el Pere, abans-d'ahir, gairebé no vam parlar de poesia, sí de pares, fills, amors, amics que se n'han anat... que ve a ser el mateix. Va ser un gran migdia. I com que intueixo que deuen estar interessats per saber més del meu mestre amic, els deixo una propina: « (...) Arribes al mig segle vulgarment: / enamorat, amb fills, devent diners. / I no ho has llegit tot, i tens amics./ La mala bèstia et parla cada dia / i t'ha gelat els llavis més d'un cop, / però saps com tractar-la. Saps acabar l'ampolla / i brindar pels poemes que encara no has escrit, / i per la vida lenta / que aquesta nit enceten les estrelles».
