Podem: sí, però...

El balanç de Podem en aquestes eleccions al parlament d'Andalusia és ambivalent. D'una banda, ha consolidat un espai de dimensions significatives. L'avenç respecte de la convocatòria europea és espectacular, ja que han triplicat el resultat, i han aconseguit més de mig milió de vots. Ara bé, per altra banda, el resultat de Podem ha deixat una sensació d'un cert fracàs, com si no hagués assolit els objectius que s'havia marcat. Hi ha alguns elements que explicarien aquest fenomen.

En primer lloc, cal recordar que Susana Díaz convoca aquestes eleccions entre d'altres motius per agafar Podem a contrapeu, sense organització, ni estructura, ni tan sols candidat. La idea de la presidenta andalusa era la d'evitar a tota costa l'organització d'una força capaç d'atraure el vot socialista descontent. Així doncs, Podem ha comparegut a la cita electoral amb l'estructura a mig fer.

En segon lloc, la força de Podem es basa en el discurs general contra la casta, que té més recepció a nivell estatal que a nivell autonòmic o municipal (d'això últim en tindrem bona prova d'aquí dos mesos). La mobilització que proposen té sentit en un escenari d'eleccions generals, on les opcions són més distingibles i on prevalen els discursos ideològics. L'últim sondeig d'EL PERIÓDICO per a Catalunya ho mostrava clarament: les expectatives de vot a Podem són molt superiors en un escenari general que en un d'autonòmic. Andalusia n'ha estat un bon exemple.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Lligat a aquesta qüestió hi hauria un tercer factor, que explicaria les dificultats no només de Podem sinó també del Partit Popular a l'hora d'enfrontar-se al PSOE, i és que a Andalusia aquest juga el rol de partit nacional. Els socialistes dominen com ningú els ressorts sentimentals del patriotisme andalús, que juga un paper important en les eleccions autonòmiques (com passa a Catalunya). La capacitat de resistència d'un PSOE que molts donaven per amortitzat es deu en bona part a aquest factor, que actua com a aglutinador. Al PP, en canvi, li ha passat just al contrari. Amb un candidat feble, que semblava teledirigit des de Madrid, ha deixat el seu espai exposat a la fuga cap a Ciutadans (i probablement cap al PSOE).

Tot i les dificultats, Podem ha aconseguit el suport de prop de 600.000 votants, un 15% del vot, i tanmateix semblen pocs. ¿Per què? Probablement per les expectatives que hi havia sobre el seu resultat, formades basant-se en les enquestes, que li atorgaven al voltant del 20% del vot. A Podem li ha jugat una mala passada ser una força sense història electoral (si exceptuem les europees de l'any passat). Sense una base de comparació, els instituts demoscòpics han hagut de bastir els pronòstics pràcticament a cegues, i basant-se només en la pífia de les europees (on ningú va preveure els cinc eurodiputats). Si llavors es van passar per prudents, ara semblen haver-se passat per l'altra banda. I han estat aquestes altes expectatives les que han deixat flotant en l'ambient la sensació que el resultat aconseguit per Podem podria haver estat millor.