¿A favor de qui xiula el TC?

Mentre surten del forn amb celeritat insòlita algunes sentències del Tribunal Constitucional (TC) sobre el procés, es bo tenir present que encara resten pendents prop de 60 assumptes més relacionats amb Catalunya, alguns dels quals es remunten al 2005 (!). Es tracta sense dubte de les lleis més importants aprovades els últims anys. La seva resolució permetrà no només comprovar si persisteix l'actual orientació doctrinal del TC sinó també el futur del mateix estat autonòmic, que ara mateix es construeix a còpia de lleis i de jurisprudència recentralitzadora. No en va, la carpeta catalana de l'alt tribunal està plena de normes amb implicacions lingüístiques (comunicació audiovisual, educació, cinema, acollida d'immigrants, consum o aranès), econòmico-fiscals (dipòsits bancaris, horaris comercials) o territorials (urbanisme).

No És ara el moment de jutjar la indefectibilitat o no de la jurisdicció constitucional. Ara que hi ha qui planteja deixar el control de les lleis en mans de jutges ordinaris, cal recordar que la majoria de països democràtics disposen d'òrgans d'aquesta naturalesa, que no pertanyen al Poder Judicial, i són designats pel Parlament per àmplies majories. Cosa distinta és que la seva legitimitat depèn que es limiti a resoldre amb rigor i independència, i amb regles jurídiques, els conflictes polítics que se li plantegen. A més, en el cas d'un sistema autonòmic com l'espanyol ha d'acomplir una funció més: pacificar els conflictes competencials Estat-comunitats i evitar les inèrcies centrípetes propiciades per un disseny constitucional deliberadament obert. Si no fos així, ¿com s'explica que el nombre de conflictes plantejats per les autonomies davant el TC dobli els de l'Estat? Això és així perquè l'Estat acostuma a deixar poc espai als parlaments autonòmics, a diferència del que passa a Alemanya o Itàlia, on aquests excessos no són possibles gràcies a la nitidesa del sistema de distribució de competències.

Per això, els problemes que llasten la credibilitat del TC, especialment evidents en ocasió de la seva renovació, de la tardança de les seves resolucions, de les recusacions iniqües o de l'extrema politització transparentada en alguns dels seus pronunciaments, no són menys importants que la deriva centralitzadora dels darrers anys. Així, no deixa de ser paradoxal que l'afany sobtat del Tribunal per cercar la unanimitat en qüestions que afecten el procés català, per evitar confrontacions com la de l'Estatut, fins i tot apel·lant als actors polítics a no judicialitzar les seves disputes (STC 42/2014, sobre la declaració de sobirania), conviu a diari amb altres sentències que passen desapercebudes pel gran públic, en què el TC resol les diferències competencials a favor de l'Estat: per exemple, admetent que un simple reglament en matèria educativa pugui determinar les bases (universitats, beques, acreditació del professorat); apreciant repetidament que determinades matèries tenen alguna dimensió que desborda l'àmbit territorial de la comunitat i que per això la competència ha de passar a mans de l'Estat (formació professional, energia); expandint elàsticament les «condicions bàsiques» que ha de fixar l'Estat per garantir la igualtat entre tots els espanyols, fins al punt d'impedir que comunitats amb dret civil propi puguin establir condicions per accedir al gaudi de la pensió de viduïtat de les parelles de fet.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

AMB TOT, la cirereta del pastís és el capteniment del Tribunal en matèria econòmica i financera: d'una banda, la competència de l'Estat per dirigir la política econòmica ha portat el TC a dir que l'administració responsable dels tastadors d'oli no és la titular en Agricultura sinó la que fixa el règim aranzelari i duaner (l'Estat), en virtut de la transcendència exportadora dels productes agrícoles (STC 74/2014). Per aquest camí, no cal dir que aviat no quedarà cap competència autonòmica de relleu econòmic, a la vista del context global de l'economia. De l'altra, el TC ha permès que sigui el govern de l'Estat el qui fixi els objectius d'estabilitat financera a cada comunitat i, en cas d'incompliment, l'adopció de mesures coercitives greus. Rèquiem per l'autonomia financera de les comunitats autònomes, que han passat a ser tutelades com a menors d'edat.

Per això mateix, és difícil de sostenir, com va fer Rajoy (4/112014), que el sistema espanyol és «el més descentralitzat del món». Perquè per analitzar realment el grau d'autonomia política no n'hi ha prou amb clixés de fa 40 anys, ni d'interpretar gramaticalment els articles de la Constitució o dels Estatuts. Cal atendre a l'obra de govern i a les lleis, i sobretot examinar a favor de qui xiula l'àrbitre.Professor de Dret Constitucional (UB).