Món cruel

Des que Galileu ens va il·luminar amb la volumetria del planeta terra i, segles més tard, Einstein ens va fer caure de cop en la relativitat, podem arribar a la conclusió que, tot i que ens trobem lluny i vivim, en aparença, realitats dispars, al nostre veïnatge universal hauríem de baixar de cop a fets o situacions injustes i eradicar-les entre tots. Perquè ens entenguem, ¿què passaria si a Espanya tanquessin a la presó les mares d'adolescents o joves díscols amb el sistema? ¿Què passaria si haguessin de complir condemna com a coresponsables dels delictes que cometen els seus fills? Potser alguna ment lectora està en mode assertiu davant d'una aberració així, idea forassenyada o bogeria transitòria d'un o diversos subjectes legisladors d'imaginació marciana. Avís a navegants, que si em em deixo anar corro el risc d'omplir aquest article d'improperis i insults als que van decidir elevar aquesta poca-soltada a l'escena real. Passa a l'Uruguai i ja són més de 20 a l'any les mares que són empresonades a causa dels seus descendents amb penes que poden arribar fins a quatre anys de presó.

Llei rescatada

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquesta setmana una altra dona ha rebut el fatal destí. Té 50 anys, és mare soltera, amb prou feines arriba a final de mes i compleix la llei, però el seu fill és denunciat com a integrant d'una banda de nens d'entre 12 i 16 anys que s'ha convertit en el malson del barri de Maroñas, a Montevideo, on cometen petits furts i apedreguen vehicles. Un jutge ha decidit processar-la per «omissió dels deures inherents a la pàtria potestat», una figura jurídica del 1972 bastant oblidada i rescatada l'agost del 2013 per una jutge de Montevideo després de l'assassinat d'un repartidor de bombones de gas a mans de tres adolescents.

Un drama, sens dubte, però ¿han de pagar per això les mares? No solament ningú no ha protestat, sinó que alguns aproven la mesura amb arguments tan necis com que «s'ha de tenir en compte que els menors tenen molta tirada a les mares. Si veuen que els comencen a tancar la mare pot ser que canviï alguna cosa». No hi ha voluntat ni tan sols coresponsabilitat d'un Estat per canviar la difícil situació en què es troben aquestes dones; la majoria abandonades pels marits i sobrevivint als barris més pobres del país i totes elles tancades pel delicte que han comès els seus fills. No puc deixar de preguntar-me: ¿potser tancarien una burgesa o una dona acabalada? ¿I els homes/pares que les van abandonar?  Em costa pensar en aquestes dones sense sentir una bola de foc de ràbia i impotència a l'estómac. Aquest món nostre no deixa de sorprendre'm amb les seves hostilitats, amb els seus cops de males arts i la seva necessitat d'escopir on fa més mal i on no toca. Per elles i per a elles.