El futur d'una infraestructura clau

Un 'reset' per al Segarra-Garrigues

Els condicionants que imposen les zones de protecció d'aus amenacen l'efectivitat del canal

3
Es llegeix en minuts

El Sistema Segarra-Garrigues (SSG) és una de les més importants infraestructures en construcció de Catalunya. Un estudi recent sobre el retorn d'aquest projecte a la societat ens indica que, en un escenari moderadament transformador, podria incrementar la totalitat de la producció agrícola catalana en un 25%, seria capaç de proveir d'aliment a gairebé 900.000 persones, reduir significativament la nostra crònica dependència agrícola i ocupar més de 20.000 persones, a part de múltiples externalitats entre les quals val la pena destacar la recuperació de la vitalitat economicosocial i l'autoestima d'unes terres de secà avui condemnades al despoblament. Sens dubte el canal és una potent eina de futur que irradia al conjunt de l'economia catalana. No obstant aquestes previsions no es podran assolir.

El canal ha estat immers en controvèrsies i incomprensions. Per raons d'espai em limitaré a les que fan referència als condicionants de tipus ambiental en relació amb la protecció de les aus. En concret, de l'àrea cultivable de l'SSG, el 42% és Zona d'Especial Protecció de les Aus (ZEPA). Les afectacions són diverses, des de no poder regar fins a poder fer-ho amb limitacions importants. Lògicament aquest fet repercuteix en pèrdua d'oportunitats de desenvolupament i en increment del preu de l'aigua. Però el tema és més greu ja que les limitacions mediambientals converteixen en molts casos el regadiu en una opció no rendible econòmicament. Dit en altres paraules, moltes de les hectàrees que s'havia previst regar no es regaran, fet que constreny encara més el projecte. L'empresa ASG, responsable de la gestió de l'aigua, ja està advertint en els seus informes d'aquest risc que podria afectar la viabilitat de l'SSG en el seu conjunt.

Partint del respecte necessari a la biodiversitat cal preguntar-se sobre la idoneïtat de les mesures preses, que poden portar a la inviabilitat d'un projecte amb uns potencials extraordinaris de desenvolupament. L'estudi d'impacte ambiental de l'SSG esmenta 13 espècies d'aus a protegir, de les quals només quatre tenen més d'un 1% dels seus exemplars a Catalunya, en relació amb Espanya, i totes elles són abundants en altres zones. En un altre cas, des d'un punt de vista tècnic costa entendre que la part més gran de les ZEPA de l'àrea cultivable de les comarques afectades per l'SSG s'hagin situat dins de la zona regable, sobretot quan queda un 27% d'aquestes terres que seguiran sent de secà. ¿Per què no s'han ubicat les ZEPA en zones que no es regaran? Amb quins arguments tècnics s'han escollit les millors terres i les més planes per ubicar-hi les ZEPA? ¿Per què no s'han ubicat a les zones de reg de suport, que serien menys comprometedores per al projecte?

Però les incongruències i desproporcions no es queden aquí. L'hàbitat que es pretén defensar és fill de l'agricultura, de forma natural aquestes terres serien boscos. Fins i tot els cultius que hi havia fa 70 anys (vinya associada a cereals) en determinades ZEPA avui estarien prohibits per raó dels condicionants mediambientals establerts. I si l'abandonament creixent fa perdre l'agricultura també es perdrà com a conseqüència l'hàbitat reclamat pels ocells.

Notícies relacionades

Es dirà que això són decisions de la UE. És cert, però propiciades des de Catalunya. No hi ha excuses. Es dirà que ja no hi ha res a fer. Em nego a pensar que a la UE no hi hagi algú capaç d'entendre els fets objectius i la singularitat de cada territori. Catalunya aporta una tercera part del seu territori a ZEPA, la UE hi destina una desena part. Catalunya és una de les regions europees amb menys superfície de cultiu i amb una agricultura en dificultats. ¿No seria raonable una compensació?

La FAO ens demana més agricultura i necessitem més agricultura. A més a més, el regadiu és una eina d'adaptació contra el canvi climàtic ja que evita desforestació i ens prepara per a un entorn amb menys disponi­bilitat d'aigua. L'SSG és la millor eina per aconseguir aquests objectius. No obstant, també podem convertir-lo en la versió catalana de les autopistes de Madrid o de l'aeroport de Castelló. Per cert, el cost de l'operació Castor és el mateix que el del canal Segar­ra-Garrigues, cost que assumeixen en bona part els regants encarint el preu de l'aigua. En un costat hi ha 1.300 milions d'euros tirats al mar, en l'altre una inversió estratègica i viable si hi posem una mica de sentit comú. S'han de refer camins. Les ZEPA es poden reubicar, els condicionants a la producció es poden ajustar a la realitat del que es vol protegir i es pot, així mateix, ampliar la participació pública en la inversió.