16 jul 2020

Anar al contingut

Anna i Nicolás

Joan Ollé

ACatalunya, en el fons, li encanta imitar Espanya, ja sigui en nacionalisme (himnes vibrants i enormes banderes), ja en corrupció, o en la sàvia barreja de les dues coses, que és el que es porta. Si Espanya té el seu petit Nicolás, no podíem ser menys i Anna Allen és la seva nostrada homòloga. A ell el veiem immortalitzat amb les més altes instàncies; ella, a falta de trepitjar alfombres vermelles, se les imagina. L'un i l'altra es complementen com xurros i xocolata. Segons la senyora Viquipèdia, l'Anna va néixer fa 33 anys a Girona. ¿És veritat de la bona? ¿Es diu de debò Allen o és un eficaç pseudònim en homenatge a Woody/Zelig? En una foto es veu la bella actriu amb una samarreta amb la paraula McGuffin, aquella expressió que Hitchcock va utilitzar per referir-se als elements de suspens que serveixen perquè els personatges avancin en la trama argumental però sense cap importància en el desenllaç. No: l'Anna, malgrat que figuri al seu curriculum (¿o ridiculum?) ser ambaixadora de l'associació Fight Aids amb Estefania de Mònaco o haver sigut convidada a l'última cerimònia dels Oscars, on va lluir arracades d'or blanc amb diamant central en forma de pera i anell de pavé de diamants que li va prestar la prestigiosa joieria Suárez, només és un macguffin, pista falsa que entreté però que no condueix a res.

Trastorns diferents

Però l'Anna i el Nicolás pateixen trastorns molt diferenciats, gairebé antagònics: ell es retrata de veritat amb polítics de veritat, mentre que ella, pobra, es queda en la il·lusió del fotomuntatge. ¿Per què va decidir l'Anna ser actriu, ofici presidit per la mentida de ser i no ser al mateix temps Antígona o Lady Macbeth, si no per viure altres vides més excitants que la seva? Una mentida al Parlament és un milió de vegades més greu que el «menteix-me, Johnny» de Johnny Guitar. ¿No menteixen inexistents carreres universitàries ses senyories? ¿Per què no pot la nostra actriu presumir de prendre's un nespresso cada dia amb George Clooney si no fer-ho li treu el son? ¿No puc escriure aquí i ara mateix que abans-d'ahir vaig veure una manada d'unicorns blaus sortint de la Sagrada Família?

El bon Ovidi Montllor, que ara fa 20 anys justos que va morir, ho tenia molt clar: «Plovia aquell dia perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués! / Tenia jo un paraigua perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir! / Vaig dir-li de tapar-la perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar. Va arrapar-se a mi perquè vull! Perquè tinc ganes d'estimar!».

Estic amb tu, Anna: la persona és l'únic animal que somia, i això, guanyi qui guanyi dels mentiders amateurs, no ens ho podran prohibir. ¡Ah, per cert: m'ha dit el Nicolás que li truquis, que no pot viure sense tu!