Lleopards i consell d'administració

El 8 de de març se celebra el Dia Internacional de la Dona (així en diuen, per exemple, les Nacions Unides) o Dia Internacional de les Dones (així en diuen alguns grups feministes, com la Coordinadora Feminista). L'ús del singular o el plural no és una mera qüestió gramatical ni d'estil, sinó que és significatiu de com entenem aquest grup social denominat dona/dones: ¿De què/qui parlem quan parlem de les dones? ¿En què/qui pensem: en un tipus particular de dona?, ¿en la dona ideal?, ¿en una col·lectivitat diversa identificada pel gènere? És més: ¿qui són les dones referents avui? Quins models de dona se'ns ofereixen?

El pijama morat de lleopard que Belén Esteban ha lluït a Gran Hermano VIP ha estat un èxit de vendes. La història d'Anastasia Steele (la protagonista de Cinquanta ombres d'en Grey) ha batut rècords de vendes en la versió literària, i la pel·lícula recentment estrenada va batre rècords de taquilla en el primer cap de setmana de projecció. Què uneix i què separa Belén, Anastasia i altres dones, de Christine Lagarde, Angela Merkel, Pilar López Álvarez (la presidenta de Microsoft Ibèrica) i d'altres dones?

Pertanyen a classes diferents, tenen formacions diverses, difereixen en edat, en grup ètnic, en filiació religiosa, però totes són dones i això és el primer que se'n destaca. Els mitjans de comunicació, amb la típica fórmula «la primera dona que...», «la primera vegada que una dona...», reforcen al mateix temps la centralitat -culturalment construïda i socialment estructurada- que ser dona implica per a la consideració d'aquestes persones com a per­sones.

Aquesta «petita gran diferència» enunciada per nombroses feministes continua actuant de manera que tot el que les dones fem, diem o pensem, es veu com a conseqüència d'aquesta diferència. Tot el que Belén, Anastasia, Christine, Angela i Pilar facin o deixin de fer, mostrin o deixin de mostrar, serà etiquetat, analitzat, jutjat i criticat com a intrínsec o derivat de la seva condició de dones. Però difícilment durem a terme aquest mateix procés amb els homes: no veiem Barack Obama com a home sinó com a president (destacant, això sí, el seu origen ètnic, una altra «petita gran diferència»); no veiem Antonio López com a home, sinó com a artista. El fet que vegem Christine Lagarde -per exemple- com a presidenta i dona té almenys dues lectures: d'una banda, evidencia que per fi una dona aconsegueix llocs de responsabilitat; d'altra banda, pot ser indicatiu d'una discriminació subtil i invisible. La condició de dona és avui ambivalent: l'hem reivindicat, ens ha apoderat i és central en la comprensió de qui som; però ens continua lligant perquè tot apunta al fet que socialment aquesta posició continua essent subalterna respecte a la dels homes.

No podem entrar aquí a analitzar les tensions, paranys i bondats de la relació entre igualtat i diferència, entre l'universal (el que ens uneix) i el particular (el que ens distingeix), i entre la generalització (incorrecta i injusta pel que significa de simplificació) i la in­dividualització. Sí que hem de pensar, no obstant això, com es construeix i es mostra avui en els ­nostres imaginaris culturals la idea de «dona» i, sobretot, contrastar-la amb com es construeix la imatge de l'«home». És una tasca urgent.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Les dones hem arribat a les universitats, als consells d'administració, als hospitals, a la ciència, a la política. Però com diferents informes afirmen, aquesta realitat (encara no paritària) coexisteix amb una pujada del sexisme i el masclisme entre els adolescents, alhora que els mòbils són utilitzats com a dispositiu de control de les parelles (femenines). No s'ha aconseguit encara trencar el cèlebre sostre de vidre. Persisteixen xacres socials com la violència masclista. El context de crisi sembla haver esborrat els assoliments aconseguits després d'anys de lluita i vivim el perill de reculada general respecte a molts drets adquirits.

Com a dones, disposem de més referents que mai i són referents diversos. Però també com a dones, continuem patint l'estigma que tot el que fem i el que som continua essent filtrat pel fet de ser dona. No podem oblidar que la igualtat efectiva encara és un ideal, i que moltes dones encara avui són considerades com el «segon sexe». Tenim Belén Esteban, sí, i Christine Lagarde i Angela Merkel. Caldrà començar a pensar per què no hi ha un equivalent masculí de la figura de Belén. No sembla que sigui per casualitat, sinó per l'efecte d'aquestes violències simbòliques que, per desgràcia, continuen tan presents en les nostres vides.