Algoritmes i sexualitats

Recentment, científics de la Universitat de Stanford a Califòrnia (Estats Units) han desenvolupat un algoritme que permet descobrir l’orientació sexual d’una persona mitjançant l’ús de fotografies del seu rostre. Amb cinc fotografies presenta una fiabilitat del 91% per als homes i del 83% per a les dones. L’algoritme és més fiable que les persones, ja que a ull només ho encertem amb el 61% dels homes i el  54% de les dones.

Aquest algoritme parteix de la idea que existeix una determinació i inscripció biològica de l’orientació sexual,  que així pot ser coneguda o desxifrada. No obstant, són tantes les investigacions que demostren l’existència d’una base biològica del comportament sexual com les que la neguen, i aquesta qüestió és encara avui molt debatuda.

Les conclusions de l’estudi apunten que els gais tenen expressions atípiques per al seu gènere (¡una altra vegada amb la transgressió de gènere com a associada a la transgressió en la sexualitat, quan això ja semblava superat!) i apareixen més arreglats (¿creure que tots els gais, per definició, són més guapos, més rics, més fins i més cultes que altres homes no era un estereotip també ja superat?). En l’aspecte físic, tenen mandíbules més estretes i nassos més grans que els homes heterosexuals. Les lesbianes semblen tenir mandíbules més grans i un front més petit que les dones heterosexuals.

Recentment, científics de la Universitat de Stanford (Estats Units) han desenvolupat un algoritme que permet descobrir la orientació sexual d'una persona mitjançant l'ús de fotografies de la seva cara. Amb cinc fotografies té una fiabilitat del 91% per als homes i del 83% per a les dones. L'algoritme és més fiable que les persones, doncs a ull solo acertamos amb el  61% dels homes i el  54% de les dones.

Aquest algoritme part de la idea de que existeix una determinació i inscripció biològica de la  orientació sexual,  que així pot ser coneguda o desxifrada. No obstant, són tantes les investigacions  que demostren l'existència d'una base biològica del comportament sexual com les que la neguen, sent aquesta qüestió encara avui molt debatuda.

Les conclusions de l'estudi apunten que els gais  tenen expressions 'atípicas' per al seu gènere (¡una altra vegada amb la 'transgresión' de gènere com associada a la 'transgresión' en la sexualitat, quan això semblava ja superat!) i apareixen més arreglats  (¿creure que tots els gais, per definició, són més guapos, més rics, més fins i més cultes que altres homes no era un estereotip també ja superat?). En l'aspecte físic, tenen mandíbules més estretes i nassos més grans que els homes heterosexuals. Les lesbianes semblen tenir mandíbules més grans i un front més petit que les dones heterosexuals.

Passaré per alt que aquests trets semblen situar els gais al capdamunt del desenvolupament evolutiu i les lesbianes a la base, ja que la mida de la mandíbula és un tret associat a aquest desenvolupament. També passaré per alt que popularment es relaciona la mida del nas amb la del penis i l’amplada del front amb la intel·ligència, cosa que afegeix a uns capacitat sexual (nas gran) i a altres escassa intel·ligència (front estret). Em centraré en tots els interrogants que aquest estudi suscita. ¿No eren Lombroso i Charcot, al segle XIX, els que intentaven trobar en el rostre humà patrons fisionòmics que es poguessin relacionar amb el que era anormal i  criminal? ¿És l’atribució d’aquests trets una broma, un acudit, una fatalitat del destí, una casualitat, un estereotip més? ¿Com s’ha seleccionat la mostra, és representativa? ¿No els sona tot això?

Igual que Lombroso i Charcot, aquesta investigació busca a la cara el mirall de l’ànima, com si tot allò  humà residís en un únic lloc, estable i reconeixible.  Tracta la sexualitat com a estable al llarg de la vida i com una i única (no considera bisexuals ni asexuals, entre altres), quan molts estudis empírics mostren el contrari. Parteix d’una radical separació entre biologia i entorn, dona el que és biològic per tancat i inalterable i és determinista. En contrast, altres científics consideren que l’orientació sexual, el gènere, la biologia i, en definitiva, la humanitat, s’estableixen justament en els principis oposats: relacionabilitat, obertura, variabilitat, flexibilitat i indeterminació.

Vulneració de la privacitat

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquest estudi ha sigut titllat ja d’homòfob i èticament reprovable perquè les tecnologies de detecció facial vulneren la privacitat, però ens serveix per interrogar com es construeix la veritat científica en relació amb l’ètica. També serveix per pensar per què el que Foucault va anomenar «aquest petit fragment de nosaltres mateixos» segueix sent rellevant per definir el que és humà, si no és perquè seguim en contextos no igualitaris on marcar la diferència segueix sent important. Aquesta obsessió classificatòria no és neutre ni èticament ni socialment ni políticament parlant. ¿Vostès s’imaginen  una aplicació que utilitzi aquest algoritme als aeroports de països que condemnen amb presó o pena de mort les pràctiques no heterosexuals  i que a més es consideri fiable? ¿S’imaginen vostès a què poden donar peu aquest tipus d’avanços que pretenen oferir garanties científiques?

Més enllà que aquesta sigui una investigació (con)fiable, que existeixi una divisòria estricta entre naturalesa i cultura, una (o mil) possibilitats sexuals, una relació unívoca entre sexualitats i expressions de gènere, una relació unívoca entre sexualitats i patrons fisionòmics (qüestions totes elles que aquest estudi dona per fet acríticament mentre que molts altres ho qüestionem o deslegitimem), el  que és realment perillós d’aquesta investigació queda en evidència al fer-nos aquestes tres preguntes: ¿per què classificar?, ¿per a què i per a qui és important? i ¿quines conseqüències se’n deriven?