Un problema de fatiga

Diuen que el procés travessa un moment baix. Sembla que l'eufòria inicial ha desaparegut i, segons asseguren alguns opinadors, el moviment comença a donar símptomes de cansament. Aquest ensopiment general, síndrome de fatiga crònica o digueu-li com vulgueu, s'explica, d'una banda, per la constatació de l'evidència que això va per llarg. Així doncs, tots aquells que es pensaven que la independència arribaria demà passat, potser perquè algú els ho havia promès, s'han d'anar fent a una altra idea. I pel que fa als més moderats, temen que, potser, el moviment ha tocat sostre i que, a sobre, amb les pugnes i les picabaralles internes dels principals líders, serà molt difícil sumar noves voluntats. Aquest sentiment de fatiga sembla que no sigui res, però si no se soluciona pot tenir conseqüències nefastes. Pot arribar a ser demolidor i definitiu.

Per posar un exemple aplicat a la política, tinc més que gravada la roda de premsa que va fer Artur Mas a Madrid el setembre del 2012, després de la primera gran mobilització sobiranista i després del fracàs de la seva entrevista amb Mariano Rajoy. Si existia alguna petita escletxa d'oportunitat per a l'entesa va morir aquell dia. D'entrada perquè Rajoy va exhibir una intransigència granítica i, de sortida, perquè Mas, quan va descriure la relació entre Catalunya i Espanya, va dir que havia arribat a una situació insostenible perquè ens havíem cansat els uns dels altres. Concretament va parlar de «fatiga mútua» i em va semblar que allò, perquè bàsicament era cert, marcava un punt històric de no retorn. Mentrestant, cansats com estem, Catalunya d'Espanya, Espanya de Catalunya i els independentistes dels seus dirigents, el govern del PP i la maquinària de l'Estat van fent la seva, van llimant competències i van impugnant lleis. És el que ha passat amb el jutge Vidal, amb la taxa a les operadores o amb la llei de consultes. ¡Aquests sí que no es cansen mai!