La Novell

L'exemple més clar de la implicació de Rosa Novell amb el teatre (com una religió més que no pas com un ofici) és la seva recent intervenció en L'última trobada. La breu aparició de l'actriu es va allunyar de la cerimònia lacrimògena que podia significar el retorn agònic a l'escenari de qui ja tenia clavat el fibló terrible de la mort i es va convertir en un crit autèntic a favor del coratge de qui va ser, sobretot, coratjosa i indomable. I també va ser un homenatge a la veritable essència de la feina de l'actor, el compromís que signa cada vegada que entra en escena. «Us aviso: no em traureu d'aquí», van ser les últimes paraules en públic de la Novell, en rebre el premi Butaca. Us aviso: això que jo faig és una religió en el sentit d'adequació a un codi moral i no pas una exhibició de qualitats tècniques. Aquesta és la lliçó pòstuma d'una de les artistes més completes que hem tingut, que sabia valorar no solament els registres de la veu o el vol de les mans, sinó també el sentit que es desprenia de les paraules, llicenciada com era en literatura.

Una de les obres en què la vaig admirar més va ser la Fedra de Racine dirigida per Joan Ollé, en la memorable traducció de Modest Prats. Era precisa, encertada, d'una dicció pura, com un diamant. I, com un diamant, era capaç de tallar, afilada, aquella atmosfera tràgica. En recordo un vers alexandrí que ara és un epitafi: «Dels ulls, la mort em roba la llum i nitidesa».