Basat en pors reals

Fa uns sis mesos, i en una localitat costanera catalana, vaig tenir l’oportunitat de xerrar durant un parell d’hores amb un jubilat. Quan estava en actiu, i d’això no fa tant, va ocupar llocs de responsabilitat en diverses empreses, i aquestes feines li van donar accés a informacions sensibles. Rectifico: més que sensibles, potser seria millor dir-ne insensibles. Feia poc temps que conversàvem quan aquest senyor em va formular aquesta pregunta: «¿Com és que els periodistes es van interessar tan poc per aquelles paraules de Maragall, quan al Parlament li va dir a CiU que el seu problema era el tres per cent?». Acabava de llançar una pulla contra la professió periodística que, en la seva opinió, ha sigut massa col·lega del poder. Llavors, li vaig deixar anar: «Doncs expliqui’m el que sàpiga». I em va comentar que Pasqual Maragall no només va dir la veritat, sinó que, a més, es va quedar curt ja que, segons la seva experiència, la comissió no era del 3%, sinó del 3 i escaig per cent. «¿I com es pagava aquest diner negre?», li vaig consultar. I em va relatar el que va viure un dia en un restaurant: «Vaig anar al local amb el meu cap, que havia quedat amb diverses persones. Vam deixar l’abric als penja-robes i tots ens vam asseure a la taula. No va passar res estrany al dinar però, a l’anar-nos-en, el meu cap em va dir que tot havia sortit bé». I el que havia sortit bé era l’entrega de la comissió que va denunciar Maragall, una entrega que es va fer a l’estil pel·li d’espies, segons el meu interlocutor: «Una de les persones que va venir a dinar va penjar el seu abric al costat del del meu cap, on hi havia un sobre amb els diners de la comissió. A l’anar-nos-en, el sobre no era a l’abric del meu cap».

Ningú en sap res

Però la cosa no es va acabar aquí. Aquest jubilat em va seguir donant informació sobre el famós 3% fins que, al final, li vaig preguntar si tindria algun inconvenient per sortir a la tele amb mi i explicar el que m’havia relatat. I, sense dubtar-ho, em va respondre que no volia aparèixer a la televisió i que ni tan sols esmentés el seu nom si feia algun reportatge sobre aquest assumpte. «Tinc por. Sobretot pel que li puguin fer a la meva família», em va aclarir. No em sorprèn que tingui por, perquè segur que s’ho va inventar tot. ¿Com ha de saber aquest home més que els polítics? ¿Tu has sentit que Mas admetés això del 3%? És clar que no, perquè no en sabia res. Ningú en sap res. Sense anar més lluny, Mas no sabia que Pujol tingués diners sense declarar, Pujol no sabia res de la fortuna dels seus fills, i nosaltres, els ciutadans, no sabíem que els fills de Pujol són, en realitat, uns indigents, que no tenen res: «Van amb una mà al darrere i l’altra al davant”, ha declarat Marta Ferrusola a la comissió del Parlament. I mentre tinguem por de parlar, com té el jubilat i a vegades també tinc jo, haurem d’aguantar que ens diguin coses així i que, a més, ens les diguin amb tota la barra, sense por.