Gat i teatre

Hi són el sastre, el mestre, el metge, el manescal, l'advocat, l'enginyer i fins i tot el manyà, «però l'actor no hi és». Ho explica Oreste Campese, el cap de la companyia de saltimbanquis que protagonitza L'art de la comèdia. L'actor no és al sil·labari, el llibre on els nens aprenen les primeres paraules, les importants, les que compten per a la societat. Lluís Homar, que fa de Campese i ret homenatge al gran Eduardo De Filippo, no se sent ofès. «Exclòs, això sí», perquè els actors, el teatre, no formen part de les prioritats, no tenen la utilitat de les altres professions i només hi són com a decoració, com a ornament. Però resulta que el teatre és revolucionari perquè observa pel forat del pany i descriu les nostres circumstàncies i exerceix de mirall perquè ens hi reflectim, perquè veiem com som. I és així com l'actor esdevé tan útil com el metge o el manyà, des de la inutilitat de la ficció, de la farsa, de la convenció que ens fa veure com a real allò que sembla només una representació.

Corrin a veure aquesta peça magnífica on el gat de Schrödinger puja a l'escenari del TNC i és viu i alhora mort. Mai no sabrem si el que percebem correspon al regne de la mentida o al de la veritat. Ni tan sols com a observadors de la capsa podrem discernir entre el que és fals i el que és autèntic. Si els personatges són els que ens pensem o si només són els saltimbanquis que no mereixen entrar al sil·labari.