Populisme punitiu

Espanya té una de les taxes de criminalitat més baixes del món i un dels índexs de població reclusa més elevats d'Europa. De manera que, contràriament al que està instal·lat en l'imaginari col·lectiu, els delinqüents no acostumen a sortir indemnes per la mateixa porta que han entrat. Ans el contrari, si parlem d'homicidis dolosos i assassinats consumats podem dir que vivim en l'entorn més segur de tot Europa. I que la ràtio de crims per mil habitants s'ha anat reduint des dels 51,9 del 2008 fins als 46,1 del 2013, una xifra que ens situa només per sobre d'Itàlia (43,4), Portugal (39,7) o Grècia (29,5). Perquè, paradoxalment, cal saber que la llista l'encapçala el nord culte, net i desvetllat de què parlava el poeta Espriu: Suècia (146,7), Bèlgica (96,9) i Dinamarca (85,1).

I tot i així, el govern del Partit Popular ha impulsat en solitari una reforma del Codi Penal que endureix la llibertat condicional i que implica, a la pràctica, reintroduir la cadena perpètua abolida... ¡el 1928!, durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb el pretext que tota la insídia penal anirà destinada als autors de delictes que causen especial repulsa social (assassins en sèrie, de menors o discapacitats; agressors sexuals; terroristes i fins i tot regicides), els futurs condemnats a presó vitalícia seran reavaluats al cap de 25 o 35 anys per veure si ja estan rehabilitats i, si es considera que ho estan, podran sortir de la presó per passar entre 5 i 10 anys en llibertat condicional.

Sense dubte, la mort violenta de Mari Luz Cortés i de Marta del Castillo, juntament amb tot l'enrenou mediàtic que va acompanyar la informació d'aquests casos truculents, a més de l'estat d'opinió generat recentment per la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre la doctrina Parot, l'alliberament de presos d'ETA a França després del compliment de part de la condemna o el rebrot del gihadisme ha animat aquest debat en alguns cercles mediàtics i propers a la reacció, fins a obtenir el vist-i-plau, legítim, de part de les víctimes i de l'opinió pública.

Però, al costat d'això, que resulta gairebé inevitable, la responsabilitat dels rectors públics no pot ser la d'aprofitar-se'n per fer una nova exhibició de populisme punitiu sinó tota una altra: abans de res, la de no menystenir que les noves mesures, a la llarga, no faran altra cosa que augmentar la pressió dins de les presons i no tan sols per la introducció virtual de la cadena perpètua, sinó sobretot per la conversió de la majoria de faltes a delictes i l'enduriment de la llibertat condicional que comporta aquesta reforma, a pesar de tenir el segon temps mitjà d'estada a la presó més alt d'Europa, després de Portugal.

A més a més, no és acceptable que ens entabanin dient-nos que la presó permanent revisable està present en alguns països del nostre entorn. Perquè, evidentment, el que no es diu al mateix temps és que els vigents 40 anys de presó ja són una condemna més dura que la presó permanent revisable vigent a Àustria o Luxemburg, on el pres pot demanar la llibertat condicional quan ja ha complert els 15 anys de condemna, o a Bèlgica, on pot fer-ho entre els 15 i 23 anys, o a Alemanya, on les penes es poden reconsiderar al cap de 15 anys. Tots els experts coincideixen a dir que la vida prolongada a la presó no fa altra cosa que incrementar l'aïllament i la desconfiança davant la societat: construeix una presó dins de la presó. Deixant de banda la consideració dels drets humans, qualsevol persona necessita saber quin és el seu horitzó vital i si pot alterar, per millor-la, la seva situació per sortir abans en llibertat condicional. És per això precisament que la Constitució mana que les penes s'orientin cap a la reeducació i la reinserció social.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

S'abusa tristament de la pena de presó. Però no només això. Tots els intents d'invertir més diners en prevenció i posar en marxa mesures alternatives com poden ser els treballs en benefici de la comunitat, les multes proporcionals als ingressos o els arrestos de cap de setmana, presents ja en l'actual Codi Penal, s'han estavellat malauradament contra el mur de la incomprensió o, més ben dit, del realisme de jutges i fiscals, que constaten la manca de recursos desplegats per alguns responsables polítics que deuen pensar que per què volem més psicòlegs, metges o personal especialitzat, si amb penes més dures i duradores s'esmorteeix el dolor de les víctimes i de passada s'arreplega un grapat més de vots.

Professor de Dret Constitucional (UB).