Retallar és malbaratar
Selena Alonso, es diu. Té 22 anys, és de Sant Adrià de Besòs i és microbiòloga (quasi res). Aquesta setmana s'ha sumat a l'incessant degoteig de joves desesperats que bolquen la seva impotència en cartes a aquest diari que ens interpel·len com un cop de puny. A nosaltres, sí, a aquesta generació criada en el benestar pel qual es van esllomar els nostres pares, que no concebíem cap altra lògica que la del progrés i que ara només som capaços d'oferir als nostres fills aquesta bírria de futur.
«M'he passat la vida estudiant, sent una empollona que no sortia del seu quarto en tot el dia. Que preferia preparar-se els exàmens a sortir de festa. Tot per, el dia de demà, fer el que més m'agrada: investigar. Perquè la gent es mor, la gent pateix. I per mi, això és motiu suficient per dedicar la meva vida a ajudar els altres, a aconseguir avanços en el càncer o en vacunes», escrivia Selena. Però no, res de res, res a fer, almenys sense marxar d'Espanya. I això que aquí «hi ha grups de recerca que et deixen amb la boca oberta, amb projectes que, si s'aproven, aconseguirien uns avanços increïbles». És a dir: hi ha científics, hi ha talent, hi ha projectes, hi ha idees. Però no hi ha diners per investigar.
Sí, ja ho sabem, no es pot gastar el que no es té, els deutes s'han de pagar, hem (¿hem?) viscut per sobre de les nostres possibilitats, els mercats, Merkel i la troica ens vigilen, i gràcies a l'austeritat i a les reformes estem sortint de la crisi. D'acord, gràcies. Però ¿segur que fem bé els comptes? I no només perquè la retallada de la despesa pública d'aquests anys hagi contribuït decisivament a produir una frenada de l'economia de tal calibre que els ingressos s'han desplomat, de manera que ara devem molt més del que devíem. Sinó perquè el que es retalla avui significa tirar a les escombraries el que es va invertir ahir en això i renunciar al que hauria donat demà. No només en R+D (que és el que de veritat pot fer competitiva una economia, i no simplement abaixar salaris), sinó també, per exemple, en sanitat i en benestar social, on el que s'estalvia en prevenció desencadena drames i, a sobre, s'acabarà gastant amb diferència tard o d'hora en recursos assistencials.
Encara que aquest és el segon any consecutiu que puja lleugerament, la partida de recerca i desenvolupament en els Pressupostos de l'Estat pràcticament no arriba als dos terços de la destinada el 2009 i segueix escandalosament per sota de la mitjana de la UE. Això significa projectes paralitzats, estructures desmantellades, científics en precari o directament sense cap altra perspectiva que emigrar o dedicar-se a una altra cosa; molt especialment els joves, a qui el debilitat sistema no pot absorbir. «La ciència és com anar en bicicleta. Si pares, és difícil tornar a arrencar», assegurava fa uns mesos a aquest diari Ramon Eritja, director de l'Institut de Química Avançada de Catalunya (IQAC). «Els països pobres creuen que els països rics fan ciència perquè són rics, però els països rics saben que si són rics és perquè fan ciència», sosté el gran Jorge Wagensberg.
Selena intueix que acabarà marxant, com tantíssims altres companys. És la «mobilitat exterior», aquell aparatós monument a l'eufemisme erigit per la ministra Fátima Báñez, aquella trista vàlvula d'escapament per a una joventut frustrada. «Som molts els condemnats a ser una generació sense pàtria, a sentir-nos estrangers a casa, a vagar lluitant pel que ens han tret (...): una oportunitat d'acord amb el que realment valem», escrivia dies enrere des de Haangzhou, a la Xina (quasi res), Tomás Gómez, un enginyer electrònic extremeny de 29 anys. Més del mateix. El trencament personal i familiar no es paga amb diners; però és que, a més, quan fem números, ¿reflectim el que ens ha costat la formació d'aquests xavals? ¿I el que el seu talent generarà en un altre país? Quin malbaratament.
