¿Venjança o ultratge?

Hi ha un element que no pot passar desapercebut en les reaccions de condemna als atemptats de París: per primer cop, les més significatives representacions de les comunitats musulmanes a Europa han demostrat un rebuig unànime als assassinats, negant que els seus autors ho fessin en nom de l'islam. Negant-los, fins i tot, la seva consideració com a musulmans. Però, ¿què és el que diferencia aquestes reaccions respecte a altres d'anteriors? Doncs el fet que aquest pronunciament es produeixi en un moment especialment delicat per a aquestes comunitats integrades a Europa, que veuen amb impotència com el radicalisme corroeix les seves estructures internes.

L'envit formulat per l'Estat Islàmic, molt més potent i concret que la utopia del pangihadisme global que prometia Al-Qaida, està produint una sagnia de joves, i no tant joves, disposats a participar activament en la reinstauració del Califat. Les encara febles estructures de les comunitats musulmanes europees poden fer molt poc per aturar-la, ni tan sols des del punt de vista doctrinal. La idea de la configuració d'un islam europeu, obert, tolerant i ciutadà, encara queda lluny, ja que encara no ha superat la precarietat de lideratges, recursos i discursos que li permeti actuar de forma sustantiva en l'esfera pública. Fins ara, les veus musulmanes (curiosament, gairebé sempre masculines) només s'escolten per respondre a situacions tràgiques com l'actual.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En la batalla doctrinal, i en l'apropiació de qui pot parlar veritablement en nom de l'islam, les comunitats musulmanes a Europa també es troben desbancades pels missatges rupturistes que són elaborats des de la galàxia ultrasalafista, que fustiga permanentment els musulmans europeus per viure entre incrèduls, o que els considera hipòcrites per acceptar que l'islam sigui ridiculitzat per Occident. Alguns d'aquests missatges, catapultats a través de les xarxes socials, han pretès justificar l'acció terrorista contra la redacció de Charlie-Hebdo, recordant que els periodistes assassinats no eren innocents, ja que repetidament havien ofès la figura de Mahoma. Eren culpables, era necessari venjar el Profeta, van dir els autors de l'atemptat. I amb això han volgut acomplir una amenaça que ningú abans s'havia atrevit a executar, tot esperant que hi trobarien una certa comprensió per part de les comunitats musulmanes europees. Ningú avui dia, ni tan sols les seves mateixes representacions, és capaç de calcular l'efecte d'aquest desafiament.

No hi ha cap ofensa que pugui ser rentada amb sang. Penso que és això el que han volgut dir els nombrosos comunicats de repulsa signats per les organitzacions musulmanes europees. Ningú s'ha atrevit, però, a parlar d'ultratge envers l'islam. D'un ultratge que no prové de l'odi islamòfob (que ni hem d'alimentar ni hem de banalitzar, especialment en aquests moments), sinó de l'insaciable forat negre que representa el gihadisme.