El discret encant de l'ambigüitat

Per més simpatia que pugui despertar en mi la figura de Pablo Iglesias, per més original i necessària que trobi la iniciativa de Podem, no sé per què, però com més va, menys me'ls acabo de creure. Comparteixo la seva visió crítica de la realitat, sintonitzo amb la seva sensibilitat utòpica, aplaudeixo la majoria de les seves propostes i celebro la valentia i l'honradesa amb què les plantegen... Així doncs, ¿per què deu ser que no hi acabo de confiar? Suposo que la manca de pedigrí i el seu creixement sobtat, tan espectacular com difícil d'assimilar, no hi ajuda gaire. Però això no és tot. Últimament, sobretot després de la última visita de Pablo Iglesias a Catalunya, reconec que les meves prevencions i els meus dubtes no han fet sinó augmentar. Si alguna cosa feia diferent el discurs de Podem era la claredat i la proximitat. Fins ara havien sabut recollir la indignació general i representar la voluntat de canvi per aparèixer públicament com una autèntica alternativa al sistema. A més, la seva inexperiència en la pràctica del poder els alliberava dels compromisos i dels lligams, de les condicions i de les concessions que sí que tenen i han de fer els altres partits. Això els permetia també donar una imatge transparent, sense necessitat d'utilitzar el doble llenguatge habitual que caracteritza el discurs dels altres polítics. Dic fins ara perquè és evident que últimament el seu discurs no és el mateix. Deu ser culpa de les enquestes, però el càlcul, la mesura i el matís amb què parlen ara del referèndum a Catalunya o de política econòmica són un bon exemple d'aquest canvi. I d'aquí neix la meva desconfiança. No ha calgut una experiència directa, sinó la simple perspectiva del poder, perquè Podem i Pablo Iglesias hagin descobert allò que és tan característic de la política de sempre: el discret encant de l'ambigüitat.