Alan Turing, trencant codis

L'ordinador amb què escric aquest article i l'ordinador amb el qual vostè està, potser, llegint-me ara mateix, li deuen molt, sinó tot, al matemàtic anglès Alan Turing. Ell va establir les bases de «la màquina universal» i va crear, el 1945, el primer disseny d'un «ordinador d'emmagatzematge programat». Avui, quan tots sabem qui és Steve Jobs i Bill Gates, molt pocs coneixen l'existència d'aquest geni que va treballar, va viure i va morir en el més absolut silenci. Silenci imposat (secret d'Estat) per raó de la feina que va portar a terme durant la segona guerra mundial; silenci que es va autoimposar ell mateix respecte a la seva vida privada, i un silenci ignominiós que va mantenir la seva figura en l'ombra fins a anys recents. Aquest silenci, però, s'ha convertit en crit a ple pulmó amb l'estrena de la pel·lícula The imitation game.

El film -un producte clàssic, brillant, commovedor, un punt convencional- revela el personatge, però deixa molts punts en l'aire. Un surt del cine aplaudint, sobretot, la formidable interpretació (¡chapeau!) de Benedict Cumberbatch (no fa falta ser vident, només cal no ser tonto, per assegurar-li un lloc en els Oscars d'aquest any), però amb la sensació que falta una altra pel·lícula que expliqui el que en aquesta s'intueix i s'escatima.

Notícies relacionades

A la mateixa trinxera

L’opa esgota els terminis

Molt més valenta va ser l'obra de teatre Breaking the code, de Hugh Whitemore, que ja fa 28 anys (1986) es va estrenar a Londres, amb Derek Jacobi de protagonista. Un tros de funció com una casa de pagès, que sí que entrava a fons en la complexa personalitat del geni. L'èxit de l'obra, que es va representar a tot arreu (no aquí, no busquin en la seva memòria), va aixecar la veda i li va donar nova vida al personatge. La funció es va basar, igual que la pel·lícula d'ara, en el llibre Alan Turing. L'enigma, d'Andrew Hodges. I, malgrat tot, quanta diferència entre els dos productes. Recordo, encara amb calfred, Jacobi, al centre de l'escenari, avançant-se cap al públic i dient: «Aquí tinc una poma. I aquí, en aquest bol, cianur potàssic. Mireu que fàcil». I sucava la poma al cianur i se l'acostava a la boca, mentre queia el teló.

(La BBC en va fer, el 1996, una versió per a la televisió també amb Jacobi de protagonista i (¡curiositat!) amb Harold Pinter interpretant el policia encarregat del seu cas. Es pot veure a YouTube, a un sol clic, en qualsevol ordinador d'aquells que tant deuen a Alan Turing).