Incògnites per al 2015
Per Sant Esteve, mentre Catalunya es menjava els canelons i els països de la Commonwealth celebraven el Boxing Day, Mariano Rajoy va tornar a la feina i va fer balanç. Triomfalisme en estat pur per poder aspirar a un "enlairament econòmic" durant el proper 2015, possiblement també que li injecti una mica d’aire fresc per afrontar la reelecció.
Quan l'OCDE situa l’Estat espanyol com un dels territoris on més han incrementat les desigualtats entre el 10% de població amb una renda més baixa i el 10% que la té més alta des del inici de la crisi (en termes absoluts només per darrera de Turquia, Mèxic i els Estats Units), o la pujada del salari mínim interprofessional esdevé ridícula (només 3 euros) per equiparar-lo en països capdavanters a Europa, les paraules del president espanyol només serveixen per vendre fum. De fet, quan les enquestes posen en evidència que el bipartidisme espanyol està tocat i donen a Podem l’alternativa per poder posar potes enlaire el sistema de partits, que Rajoy enarbori la bandera de l’estabilitat que ha significat l’alternança entre PP i PSOE a la Moncloa també voreja el ridícul.
El balanç de Rajoy és de mirada estreta, d’aquells que han estat cuinats en un despatx sense sortir al carrer; passejar pel país, un exercici que recomanaria a molts dels nostres líders polítics, a Barcelona i a Madrid, perquè puguin copsar, més de primera mà, el clima que es respira entre els votants. Rajoy no s’adona que l’any nou, si alguna cosa anuncia, és una incògnita brutal sobre com serà el país en un futur. En un curs que, previsiblement, es viuran tres eleccions de transcendència indiscutible (municipals, catalanes i generals), tot és possible. Per molt que les enquestes estan cuinades, i cadascuna acaba radiografiant el què més interessa a qui la contracta, gairebé totes posen de manifest l’auge del partit de Pablo Iglesias. I, si aquestes no fallen, el torn pacífico espanyol té els dies comptats, a la vegada que el procés independentista català també pot trontollar.
Notícies relacionadesPer una banda, en un escenari de desigualtats creixents i de retallades a l’estat del benestar, Podem representa l’alternativa fàcil, el vot de càstig evident contra l’establishment. Podem és un partit que ha acabat assumint els tics del sistema que ell mateix critica –fins i tot l’argot, el mateix que també usa la denunciada “casta”–, però d’aparença obrerista, net de corrupció, capaç d’il·lusionar els qui fins ara només veien foscor a la seva vida gràcies a la bona oratòria d’un líder messiànic; líders sorgits d’algunes facultats de Ciència Política –sobretot, de la Complutense– que saben perfectament com posar potes enlaire el sistema aprofitant-se de les seves falles, la complicitat d’alguns sectors del poder mediàtic i el domini de la psicologia de les masses. Opció legítima, possiblement també necessària a l’Espanya actual –on s’ha trencat el pacte social i el pacte territorial, que diuen ells–, però on crec que hi ha més façana que rerefons: el desdibuixament del seu programa d’esquerres, amb el pas dels dies, ja ha estat un fet. A Catalunya, però, la CUP fa anys que proposa una alternativa d’esquerres i obrerista, forjada realment a la base, per tots els que volen un canvi radical al sistema de partits.
Per altra banda, però, la irrupció de Podem a la política catalana genera incògnites respecte al moviment independentista. Fins a dia d’avui, l’èxit del procés havia estat que l’eix nacional s’havia posat per davant de l’eix social –la majoria era conscient que l’obligació de construir un nou país necessitava d’unió entre liberals i socialdemòcrates–. Però, el debat sobre les llistes (única o separades amb una marca paraigües) i la consolidació de Podem a les enquestes sobre el futur arc parlamentari català han tornat a posar l’eix social en primer pla. La política catalana es torna a regir, com ho ha fet sempre, sobre un doble 'cleavage' molt marcat: el centre-perifèria i el capital-treball. En aquest escenari, el debat entre CiU i ERC sobre les llistes comença a ser estèril i a cansar la gent, mentre que Podem recull un votant metropolità la majoria del qual no estava mobilitzat pel procés i ara concorrerà també en massa a les eleccions autonòmiques. Esperem que a Artur Mas i a Oriol Junqueras no s’ennueguin amb els grans de raïm de cap d’any: ara hi ha pressa i cal ser més estrategs que mai si volen que el procés continuï endavant.
