'Habemus Carod'

Havia de ser al Palau de la Música, però sembla que l'expectació va ser creixent i al final es va optar per l'Auditori. Amb una capacitat de mobilització sorprenent, ERC va aconseguir que l'Auditori s'omplís per assistir al concert del seu solista principal. Carod-Rovira, dret en un escenari il·luminat per un focus zenital i la sala a les fosques i en silenci. No hi va haver aplaudiments extemporanis ni crits mitinguers. Ple fins a la bandera, com diuen els taurins. I la bandera allà, al seu costat, com si fossin una parella de ball que desenvolupa un bonic pas a dos davant del públic expectant. Tot rodó. Carod va llegir el seu discurs sense equivocar-se. La seva prosa era senzilla i les seves idees sonaven com un motor silenciós que rugeix la seva acceleració, però que respon al pedal del fre. El Carod oratori és l'antítesi de Maragall i ja no diguem de Pujol. Els discursos de Pujol, quan juga a casa, són com els quadros puntillistes: una mica d'autobombo, unes gotes de victimisme, un fons d'irritació, unes quantes frases inconcluses i ja tenim un bonic quadro que es veu de lluny, però que es dilueix quan s'entra en els detalls. Maragall és el mestre del free jazz. És capaç de passar de la transcendència tràgica al somriure encantador i còmplice. Els seus arguments apareixen fugaçment a l'escenari. Fins i tot brillen. Però a força de balancejos i d'escales cromàtiques, l'oient es pregunta: «El que diu sona bé. Però ¿com hem arribat fins aquí?»

Carod-Rovira va donar dimecres una lliçó de sentit comú polític. El seu concert va ser musicalment perfecte. Va començar amb una obertura modèlica a càrrec d'Antoni Serra Ramoneda. En els meus anys de conferències d'aquest estil no havia sentit mai una presentació tan professional com la de l'expresident de Caixa Catalunya. Ni un elogi ni una crítica. Mesura i distància, com una bàscula d'alta precisió. La seva sola presència era una etiqueta de credibilitat. Com si digués: l'home que parlarà a continuació no és un invent. Sense ell Catalunya estaria incompleta. La història l'està esperant i sóc aquí no tant per ser-hi com per haver-hi estat. I a continuació Carod- Rovira, començant el primer moviment del seu recitatiu amb autocrítica subratllada. Tothom s'equivoca. Jo també, però jo ho dic abans perquè ningú més pugui tirar-m'ho per la cara. I a partir d'aquí Carod es va vestint de tots els vestuaris de la gran òpera catalana. És el profeta que va per Espanya oferint mans esteses. És el representant de l'afartament català de tanta justificació de ser com som i de parlar com parlem. És el portaestendard ocasional d'un federalisme espanyol amb moltes fulles, però amb poques arrels. És el conversador que pot estar quatre hores amb Bono removent els pòsits del més amarg dels cafès hispans. És el filòleg català que està a punt de quedar-se sense llicenciatura, però que no vincula la identitat a la llengua, sinó a una manera de ser. L'Auditori és un edifici sense consol visual. Tot està disposat per escoltar. Carod va tornar de l'ostracisme i la seva gent se'n va anar a casa pensant que el camí era incert, però que almenys tenien líder amb ganes de durar.