Els noms de les coses

Óscar Fernández és un periodista esportiu amb qui tinc el plaer de parlar sovint perquè expliqui tot el que sap, que és molt, a mi, que en sé ben poc. En una d'aquestes converses sense començament ni final l'amic Óscar em va dir que existeix una línia imaginària que va d'est a oest de la península i que passa pel centre. Al nord d'aquesta línia, la majoria d'estadis de futbol es coneixen amb el nom del lloc: Balaídos, Riazor, El Molinón, El Sardinero, Las Gaunas, Izpurúa, Mendizarroza, San Mamés, Anoeta, Reyno de Navarra, La Romareda, Los Pajaritos o Helmántico. Queden com a excepcions l'Oviedo de Carlos Tartiere, fundador del club, el Nuevo Zorrilla, dedicat a l'autor de Don Juan Tenorio, i el sorprenent camp del Compostel·la anomenat en una exhibició de toponímia Multiusos de San Lázaro. A Catalunya es manté la tendència: el Nou Estadi de Tarragona, Montilivi a Girona, el Camp d'Esports del Lleida, el Camp Nou del Barça o el Cornellà-el Prat de l'Espanyol. Es tracta de llocs, barris, avingudes o de simple descripció del que l'edificació significa.

Al sud d'aquesta línia els camps de futbol ja reben noms de persones més o menys vinculades al club. Santiago Bernabéu i Vicente Calderón formen la quinta essència capitalina. Molt a prop d'allà hi ha l'excepció de l'Alcorcón, on el camp rep el nom de Santo Domingo. El Getafe també va abandonar el bucòlic nom de Las Margaritas fins a convertir-se en l'altisonant Coliseum Alfonso Pérez, en memòria del primer internacional del club. Això del Rayo Vallecano va ser tot un sainet. Se'l va batejar amb el nom de la primera presidenta futbolística d'Espanya, Teresa Rivero, esposa de Ruiz-Mateos, però els aficionats es van encarregar d'arrencar les lletres de la presidenta i ara és el que sempre hauria d'haver estat: el camp de futbol de Vallecas. El mateix va passar al Betis, quan el nom històric del seu president Benito Villamarín va ser usurpat per un altre president anomenat Ruiz de Lopera, aquell que ara va pidolant un indult perquè no el fiquin a la presó. Els socis, en referèndum, van rescatar l'antic Benito Villamarín. L'hemisferi sud de la toponímia futbolística es completa amb Ramón Sánchez Pizjuán, el Rico Pérez d'Alacant, el Carlos Belmonte, un innocent arquitecte d'Albacete, el Martínez Valero d'Elx i l'antic Heliodoro Rodríguez López de Santa Cruz de Tenerife. Queden com a rareses La Condomina de Múrcia, Los Cármenes de Granada, el Nuevo Colombino de Huelva i el recentment rescatat Mestalla a València.

Això pel que fa als noms de societats privades. Però ¿què passa amb els equipaments públics El nom del Generalísimo Franco campa encara avui en no poques plaques del traçat urbà de moltes ciutats. També a Catalunya, el que va ser alcalde de Berga, Jaume Farguell, va proposar dedicar una avinguda al llavors president Jordi Pujol, i aquest lúcidament s'hi va oposar. Dedicar la posteritat en calent hauria de ser una pràctica política desaconsellable.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

I aleshores se'ns mor Adolfo Suárez i enmig de tants discursos i admiració no s'ha previst que Suárez substitueixi un Generalísimo. Com a molt se li ha posat el nom de l'aeroport de Madrid, com si es tractés del comandant d'un Boeing o d'una celebritat dels mitjans. Potser la ministra Pastor oblida que als Estats Units existeix l'aeroport John Wayne, de la mateixa manera que a Washington s'obren les pistes de l'aeroport Ronald Reagan, no sabem si pel fet de ser actor o president. Els italians han convertit Fiumicino en l'aeroport Leonardo da Vinci, no en va Leonardo va ser un dels precursors en el disseny i construcció d'artefactes de vol. Els bavaresos també han batejat l'aeroport de Munic amb el nom de qui va ser el seu president Franz-Josef Strauss. Es podria donar el cas que Barajas continués fent ombra al nom de Suárez tal com s'ha demostrat a l'aeroport d'Ezeiza a Buenos Aires, que es diu així pel lloc on s'enclava però que en realitat porta el nom del ministre Pistarini.

Perquè Suárez pugui pujar al cel no li fa falta tenir un aeroport. I perquè els homes comuns recordem els llocs, val més cenyir-nos a la geografia que no pas a la història.