Elogi de la mà

Les coses es poden comprar o simplement es poden utilitzar. Benjamin Franklin ja va definir l'ésser humà com l'únic animal que sabia construir eines. Aquesta definició va ser aprofitada per Marx i també per Hannah Arendt. Tots som Homo sapiens. Però alguns són més Homo ludens, o sigui homes que juguem i ens divertim. I uns quants pertanyem a la categoria dels Homo faber, que són els que fan coses amb les mans.

A Montjuïc es van trobar la setmana passada els Homo faber. Se celebrava el Handmade Festival, i la gent va assistir a tallers, cursos, exhibicions de tot allò que podem fer amb les mans, des de la cervesa artesanal fins a la llibreta dels records. És curiosa aquesta nova apreciació de les mans. Fins i tot l'Agència Tributària ha suprimit els bolígrafs perquè els contribuents omplin la seva declaració de renda. La majoria de productes tecnològics consideren un avantatge la condició de mans lliures. En altres paraules: que la mà és primitiva i ha caigut en desgràcia. Aquesta deu ser una de les causes per les quals el Handmade Festival va imposant el seu caràcter de resistència. Els restaurants, a l'hora de les postres, intenten temptar-nos dient que la crema o els gelats estan fets a casa. Fer les coses a casa i amb les nostres pròpies mans significa una bandera contra la mala industrialització i l'amoralitat del fer servir i llençar. Contra l'obsolescència planificada de tants productes es troba a faltar la solidesa de les manufactures casolanes. Pot ser que no funcioni del tot, però la responsabilitat serà nostra. I quan som els autors de les nostres petites obres domèstiques podem parafrasejar Santa Teresa de Jesús, i dir que fins i tot en les avaries s'hi troba el Senyor.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Però això del Handmade Festival incorpora un parell de dubtes. ¿La gent es disposa a fer les coses a mà com a alternativa domèstica a la crisi? ¿Es fa per plaer? ¿Per mística? ¿O per demostrar que som posseïdors d'un bé tan preat com el temps? Les coses fetes a mà són un tribut a la lentitud de la vida i a la gratuïtat del gest. Són peces úniques que no aniran mai a cap museu que no sigui el sentimental de cadascú. Enfrontar-nos amb els materials i obtenir-ne la bellesa no té res a veure amb l'exaltació fordista de la cadena de muntatge ni amb el muntatge forçat dels mobles d'Ikea. L'Homo faber no compta els minuts. Posa les mans al servei de qui rebrà les seves peces i segons passa el dia es converteix en un petit déu creador de petites coses. És un petit luxe que s'alimenta de pau espiritual per transmetre-la als altres.

En aquesta resurrecció del fet a mà no s'espera cap compensació econòmica ni es pot considerar treball. És un privilegi occidental. Tenim les coses bàsiques cobertes i podem dedicar-nos al creixement personal del terrissaire, el jardiner dominical o l'artista del bàtik. També la setmana passada es commemorava l'enfonsament d'un edifici amuntegat de treballadors manuals dels tèxtils amb què ens vestirem durant l'estiu. Hi van morir 1.133 persones. Era treball fet amb les mans, però sense cap plaer i molta inseguretat. És quan les mans ja no ens pertanyen. Les mans del galiot, del miner, les mans de les quantitats rendibles per als seus propietaris. Quan ens donem la mà, assegurem-nos que sempre serà nostra. I que tant servirà per a la invenció d'objectes com per a l'exploració de les carícies.