Do de llengües

Els que no sabem de futbol admirem sincerament aquells que en saben. ¿I què vol dir l'expressió «saber de futbol»? Doncs saber de futbol és una disciplina infinita que pressuposa el coneixement de totes les alineacions, el record visual dels millors gols, l'assistència física a unes quantes finals i el pudor més admirable a l'hora d'emetre les opinions sobre el joc o sobre la marxa de l'equip. Saber de futbol equival a convertir en ciència exacta una activitat en què l'atzar, l'habilitat i la força valen el mateix.

Amb tot aquest bagatge, no només es pot sentir l'excitació de la controvèrsia; no únicament es pot arribar a emetre l'adrenalina de qui se sent acompanyat per la raó històrica, sinó que, per si això fos poc, saber de futbol equival, aquests dies de Mundial, a saber tots els idiomes del planeta. El futbol és una visió del món. Els ciutadans de Madrid saben que, a qualsevol lloc del planeta, el nom de la seva ciutat va associat a la paraula Reial. El mateix succeeix amb els barcelonins, obstinats profetes universals de l'especificitat catalana que es rendeixen a l'evidència que a Amèrica, a l'Àsia o a Oceania no coneixen ningú que es digui Pujol, ni saben res de la llengua catalana, però situen Catalunya al mapa amb les xinxetes de Maradona, Ronaldo, Cruyff i tants altres que van passar pel Camp Nou a vèncer i també a morir.

Notícies relacionades

Adeu, Maria del Carme, hola, Barbie

La meva gran sorpresa de Sant Jordi

El futbol mundial no és només una acumulació de sabers més o menys útils: també és la constatació que ho ignorem gairebé tot dels nostres veïns. Fa uns dies vaig coincidir en un casament amb una parella de suecs. Havien arribat del seu llunyà país només per assistir a la cerimònia i a la festassa. La núvia, davant la necessitat d'atendre la resta dels convidats, va apel·lar als meus coneixements lingüístics perquè li donés un cop de mà amb els seus amics septentrionals: «Són suecs i parlen alemany com tu. Vine, que te'ls presentaré». I vaig anar cap allà, espolsant la llengua de Goethe, per parlar de res amb uns desconeguts. Al cap de 20 minuts ja havíem donat la volta al món, a l'ecologia, al fred i a la calor, a l'oci i  a les professions. De cop i volta, se'ns va acudir un joc. ¿Què sabíem els uns dels altres? «¿Vostè no és periodista? ¿Què sap vostè de Suècia? Preparats, llestos, ja: Estocolm, Göteborg, la Universitat d'Uppsala, el grup Abba -que va guanyar una Eurovisió-, el tennista Borg, l'exsenyora Stallone, Brigitte Nielsen -¿o era danesa?-, la marca de cotxes Volvo, el rei Gustau, el cineasta Ingmar Bergman i els premis Nobel». «¿Res més?». «Res més. Ara li toca a vostè». Un verdader desastre de tòpics: la paella, els toros, Don Quixot, Gaudí, Julio Iglesias, la Costa Brava, Almodóvar i el camí de Santiago. Realment, si Europa és un pati de veïnatge, som veïns discretíssims que no tenim cap interès a conèixer-nos.

Però de cop arriba el futbol a obrir les consciències i a omplir-nos de llocs comuns. Gràcies als Mundials tindrem infinits temes de conversa, i quan Espanya quedi eliminada, sempre podrem ser brasilers, italians o suecs, encara que sigui per un dia.