Un temporer de la ràdio

Quan el Joan va fundar 'La República' de COMRàdio havia fet moltes coses en el mitjà, però no havia afrontat mai un repte d'aquella magnitud. Potser per això va córrer a afirmar que ell només era un "temporer" de la ràdio, presentant una idea de provisionalitat que va quedar desmentida amb el pas dels anys.

Barril tenia molt clar com era de trencadora la seva proposta de magazín matinal per a l'extinta COM i potser per això va mirar de carregar de moral la "tropa" amb la següent frase que tots recordem: "Al principi us miraran a tots d'una manera molt rara, però d'aquí uns anys podreu presumir d'haver estat a 'La República'". Era l'11 de setembre del 2000. Bassas era l'amo dels matins de Catalunya, mentre que RAC1 i Ona Catalana començaven. Encara pagàvem amb pessetes i el nom 'La República' era prou tabú perque una ràdio dependent de la Diputació camuflés aquelles vel·leïtats republicanes escrivint-ho com "La R-pública".

L'aterratge del Joan a la COM va fer convergir dos mons: el dels artistes, amb el seu germà Joan Ollé al capdavant, i el dels de la informació "pura i dura", amb un servidor intentant posar ordre. És impossible no recordar la primera reunió, que va ser al restaurant Drolma, amb un banquet d'aquells que fan història. No era una cita de feina normal, no era una reunió per dibuixar una escaleta d'un programa, era un àpat per empatitzar i construir uns ponts personals i professionals que ens van canviar la vida en els dos àmbits. El Joan fugia de les reunions, no li agradaven els àpats de feina amb polítics, mai va fer tertúlies i alguns dies estava més pendent, com deia, del "bocata" de les nou que del convidat que havia d'entrar a l'estudi. I si no que l'hi preguntin a Zapatero, que va passar per 'La República' mesos abans d'aterrar a la Moncloa.

La convergència d'aquests dos mons, el dels artistes i el dels periodistes, va cristal·litzar en un concepte únic que l'ha acompanyat fins a l'actualitat: el de "la ràdio tranquil·la". Tranquil·la com ell, que es plantava davant del micròfon sense alterar-se el més mínim encara que un error informàtic hagués eliminat tots els guions i cap dels convidats pogués arribar a l'hora a la ràdio. Era capaç de deixar-se tots els papers a la redacció (de fet, se'ls deixava moltes vegades) però començar improvisant un editorial d'antologia malgrat no tenir els papers. Fugia de la cridòria i també de la trompeteria matinal gràcies a un espai sonor que va dibuixar amb Ollé amb una sintonia insòlita, "Nane tsora", dels Bratsch (que anomenàvem 'Dóna'm sopa' per allà dins), que va captivar l'audiència i va causar incomprensió en els més dogmàtics. Són aquells que potser mai van entendre la singularitat d'un programa i que ara són esclaus del full d'Excel. Ell venia a la ràdio a divertir-se com un nen, però comunicava com només ho fan els savis. Uns savis (molts d'ells aquí presents) de qui s'envoltava per fer el programa. Ell ho sabia tot, semblava que ho hagués llegit tot, però encara volia saber més i traspassar-ho als oients. I ho vestia amb perles com els "Bons propòsits" o apostant per seccions diàries tan arriscades com explicar la vida de les persones a les presons.

"La ràdio tranquil·la" era una combinació única que va tenir el favor de l'audiència, que va ser reconeguda el 2001 amb el premi Ràdio Associació de Catalunya o el 2004 amb el Ciutat de Barcelona que el va recollir en aquell racó d'allà, i que va tenir continuïtat amb 'El Cafè de la República' a Catalunya Ràdio quan el van fer fora de la COM. La satisfacció d'haver mantingut l'esperit republicà a l'altra banda de la Diagonal s'havia transformat, no obstant, en els últims temps, en una certa tristesa per haver-se convertit en allò què ell denominava "El Tallat de la República".

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Treballar amb el Joan implicava coses com que un antimilitarista confés et digués "el Comandant", plantar una bandera republicana a la redacció, tenir una peixera que algun estiu la Isabel va venir a cuidar, que tirés petards en directe el dia de Sant Joan moltes vegades als peus de l'home del temps que els temia, sotmetre's a un Trivial de geografia o anar a fer una ronda a les cinc del matí pels passadissos de la ràdio a comprar el dònut i la coca-cola mentre ens fèiem confidències. Més que un cap, moltes vegades era un pare.

Joan, com va dir el mestre Puyal el dia de la teva dolorosa sortida de la COM, tornarà la verema. I aquell dia obrirem una ampolla de xampany. Descansa en pau.