Ningú no ens robarà l'alegria
El tintinòleg Joan Barril i Joan Ollé, disfressats de Castafiore i Néstor amb l’equip deL’illa del tresor.
Vivim impregnats en la cultura i cap racó de la realitat no n'és aliè. Ho vaig tornar a constatar en el dinar on ens vam conèixer. Aquell dia fundacional m'incorporava a La República de COM Ràdio. Cada matí havia de sortir amb la unitat mòbil i explicar el que veia, fer parlar els polítics i fer cantar les pedres, i en Joan em va demanar que al final de cada crònica recomanés un llibre lligat a l'assumpte d'aquell dia. Se'm va obrir el cel. Treballar al costat d'algú que entenia la cultura, la literària, la pictòrica o la que fos, com un espai infinit que explica la realitat des de qualsevol angle. Em va canviar la manera de mirar el món. Perquè viure'l, dins i fora de la feina, comportava això: un canvi profund, no únicament a l'hora d'afrontar el relat periodístic (la ràdio tranquil·la, la tele poètica, els llibres amb arguments) sinó també l'experiència vital.
El podem enaltir com a escriptor, com a periodista, com a comunicador, i no ens equivocarem, però per sobre de tot Joan Barril era una weltanschauung: al seu costat era impossible no combregar amb una cosmovisió que va saber incorporar a la idea de cultura una dimensió hedònica indissociable. En aquest sentit bona part del seu llegat és el mateix que el d'Horaci quan aplicava la fórmula prodesse et delectare, és a dir, ensenyar entretenint. No sabia fer-ho d'una altra manera.
En els últims anys a L'illa del tresor, aquell oasi que ens agradava situar en algun punt entre la poesia i la tonteria, li va agafar una dèria encomanadissa per les disfresses al costat de Joan Ollé. Encara que hagués de recitar els fragments més lírics o els bons propòsits més solemnes, demanava disfressar-se de qualsevol cosa. He vist Joan Barril de militar, de ferroviari, de clown, l'he vist encarnant Karl Marx, Quevedo, la Caputxeta, l'he vist fent de Che Guevara, de Mary Poppins, de Cristòfor Colom, l'he vist fins i tot desafinant a la pell de Bianca Castafiore. I sempre amb la convicció que aquell carnaval de la cultura dignificava la paraula, que la pantomima era compatible amb la poesia, visual o escrita.
En l'altra gran aventura televisiva, el pis de Qwerty que vam moblar junts a BTV, també hi regnava la dessacralització de tot plegat: dels llibres més venuts, dels descatalogats, dels consagrats i dels novells. En el primer programa vam fer seure l'amic Jorge Wagensberg sobre unes caixes de cervesa i la gent no entenia res. Formava part del pack.
En Joan creia vivament en el talent. I el talent l'encarnen les persones. No és gens habitual que un periodista consagrat i amb la feina resolta reparteixi oportunitats entre els més joves. A ell li he vist fer uns quants cops i en això (també) era excepcional. L'apassionava compartir sabers. Si et deia «saps coses», el que sabies del cert és que després d'aquella afirmació podies acabar recitant poemes a dues veus, rebent una lliçó de vexil·lologia o xiulant obertures d'òpera que després havíem d'endevinar, un dels seus jocs preferits abans que s'obrissin els micros.
Notícies relacionadesA El cafè de la república va formar una segona família. La família dels oients (ahir van saturar totes les línies) i la de cada dia, la Paula, la Mercè, el Joaquín, el Pere Mas, el Botta, l'Ollé, els comandants successius... Ell, recordant Goethe, parlava de les famoses afinitats electives. A la ràdio li he vist prodigis tan paranormals com oblidar-se tots els papers i articular sense cap text un editorial d'antologia. A la ràdio l'he vist divertir-se com un nen i comunicar com només ho fan els savis. Per això l'esperit republicà sempre ha traspassat les ones hertzianes. Per això la República és un estat d'ànim.
També ens hem trobat en l'adversitat. I allà entonava una divisa que m'ha quedat gravada a foc: «Ningú no ens robarà l'alegria». Amb en Joan hem après a menjar-nos la vida a cabassos i a seguir gaudint durant la digestió. Sense aventurar xifres, a vegades citava Caballero Bonald, «somos el tiempo que nos queda». El seu l'ha administrat amb la generositat i la passió dels humanistes immortals.
