Escriure a mil mans

Que els llibres a quatre mans s'han multiplicat en els últims temps és una realitat fàcil de constatar: novel·les de fantasia com El fin de los sueños, de Gabriella Campbell i José Antonio Cotrina (Plataforma), o La calle Andersen, de Sofía Rhei i Marian Womack (La Galera); històriques com Lliures o morts (Columna), de Jaume Clotet i David de Montserrat, o com El trono maldito, de José Luis Corral i Antonio Piñero (Planeta); policíaques com Expediente Bagdad, de Joan Cañete i Eugenio García Gascón (Siruela), Don de lenguas, de Rosa Ribas i Sabine Hoffman (Siruela), i El hombre de la máscara de espejos, de Vicente Garrido i Nieves Abarca (Ediciones B)... Totes elles, i d'altres, demostren que el model, almenys en el gènere, funciona i s'expandeix.

El més insòlit avui, no obstant, és que les quatre mans sembla que ja no són suficients. Entre les novetats recents hi ha, per exemple, Els límits de la vida (La Galera), una novel·la d'iniciació a la biologia escrita per David Bueno, Salvador Macip i Eduard Martorell. Encara més: en la mateixa editorial, la sèrie Elvis Riboldi està escrita per Bono Bidari, pseudònim dels guionistes Jaume Copons, Daniel Cerdà i Ramon Cabrera més l'il·lustrador Òscar Julve. ¿És el límit? Ni de bon tros: fa uns dies, Llibres del Delicte ha publicat La reina de diamants, un homenatge pulp de Sebastià Bennassar, Marc Moreno, Llort i el mateix Macip. O sigui, vuit mans. ¿Estem a prop, doncs, de la novel·la col·lectiva? ¿Tot això té alguna cosa a veure amb la crisi de la torre de marfil que han propiciat les noves tecnologies? Potser: anys després dels lúcids experiments dels Luther Blisset -després Wu Ming-, aquí està el Col·lectiu Juan de Madre amb llibres tan suggerents com La insólita narración de los nueve Ricardo Zacarías o la novel·la-mirall new mYnd [sic], tots dos a Aristas Martínez. Amb les seves reflexions sobre el doble, l'alteritat i la identitat lúdica i combatent, aquest grup que podria estar format per un, diversos o cap autor posa el dit a la llaga: massa noms, cap nom. El concepte d'autoria, en fi, torna a la corda fluixa...