El millor homenatge

La primera vegada que vaig anar a Sao Felix do Araguaia, al Mato Grosso, a trobar Pere Casaldàliga va ser a la primavera de 1985. En aquell moment el Brasil tot just acabava de sortir d'una dictadura militar i gairebé per tot arreu es respirava un clima contagiós d'il·lusió i d'esperança. Dic gairebé per tot arreu perquè a Sao Felix, com a moltes altres regions de l'interior del país, continuaven com sempre, lluny de tot, lluny del canvi, lluny de la democràcia i lluny de la civilització. Aquella era una terra sense llei i una terra de violència. La gent d'allà, com solien repetir ells mateixos, neixia i moria, però no vivia. En aquell context límit d'extrema dificultat la reacció de Pere Casaldàliga va ser clara i inequívoca. La seva entrega absoluta, el seu compromís radical i la seva coherència tossuda van servir d'exemple i van aconseguir ser l'estímul necessari perquè la gent de la regió recuperés la dignitat i guanyés la llibertat. La seva història l'hem explicada a la sèrie Descalç sobre la terra vermella que es va poder veure a TV3 fa uns mesos.

Ha estat justament l'estrena de la versió brasilera d'aquesta sèrie la que m'ha fet tornar a Sao Felix per trobar novament Casaldàliga. Va ser dimarts de la setmana passada en un acte carregat de sentit i d'emoció on estaven presents els principals protagonistes de la història mirant-se en el mirall de la pantalla. Va ser impressionant veure el vell bisbe amb el cos castigat i limitat pel Parkinson, que l'ha deixat gairebé sense paraula, embadalit amb les imatges i assegut a primera fila envoltat del seu poble. Però el més commovedor va ser veure que molts dels assistents, quan va acabar la projecció, se li van acostar amb llàgrimes als ulls per besar-lo i donar-li les gràcies per tot el que havia fet per ells. De tots els homenatges i reconeixements que ha rebut i rebrà Casaldàliga no me'n puc imaginar un de millor.