11 d’ag 2020

Anar al contingut

El radar

Això d'independència i després ja ho veurem

Josep Saurí

Artur Mas i Oriol Jun­queras estan d'acord almenys en dues coses: que no estan d'acord i que no els queda cap més remei que posar-se d'acord. Després de la solemne posada en escena de les seves diferències, toca mirar de reconduir-les entre bastidors. I ràpid, que som aquí fora esperant. No serà fàcil, no només perquè la situació és endimoniadament complexa i les postures estan molt allunyades, sinó perquè, a més, no s'entreveu un punt mitjà en què confluir. O hi ha eleccions anticipades o no n'hi ha, o es presenten junts o separats. És el que hi ha. Tot i que l'habilitat del president per treure's conills del barret de copa quan sembla que té l'aigua al coll no admet cap dubte. «Si una cosa no podem criticar de Mas és la seva capacitat per a l'enginyeria política», escrivia Xavi Márquez (Barcelona).

En aquesta tessitura, a Entre Tots no han faltat aquests dies cartes de suport a les tesis del president. «Una llista sense programes de partits, amb un punt únic, si guanya, no dóna lloc a especulacions», apuntava Fernando Baras (Terrassa). «Per una vegada, s'hauria d'oblidar la tossuderia amb què alguns veuen les coses, obrir bé els ulls i veure que ens trobem en un moment històric; baixar del burro ideològic a què hem estat sotmesos mesos, anys, dècades», suggeria Albert Martos des d'Essen (Alemanya). No obstant, els crítics han estat majoria.

Des de Cornellà, José Ruz li retreia a Mas que estigui « pensant més en ell i en CiU que en Catalunya». Però per a retret, l'es­mena a la totalitat de Josep M. Carbó (Barcelona): «En un moment en què a la casta que ha governat Catalunya gairebé 30 anys se li obren les costures de la corrupció, Artur Mas és el rei del travestisme. Per salvar-se ell i el seu partit, resulta que ell ha caigut del cel per salvar-nos i els partits (els altres, és clar) són uns egoistes que s'han de sumar a les seves propostes. Mentrestant, se segueixen creant consorcis sanitaris que augmenten l'opacitat d'aquest servei públic i es mantenen les subvencions a les escoles de l'Opus Dei».

Perquè als que menys entusiasma una llista única i desideologitzada és als que aposten per la independència com una oportunitat de regeneració democràtica: «He participat en les últimes manifestacions per la independència, però no per donar un xec en blanc a llistes amb un programa en què no hi hagi també contingut social», escrivia Joaquín Simón (Bellaterra). «Sóc el primer interessat a aconseguir un futur millor per a Catalunya, però precisament per això no em val això de primer la independència i després ja ho veurem», coincidia Fernando Burgos (Barcelona). I també Andrea Portis (Barcelona): «Jo vull la independència, però sense deixar de parlar ni un sol minut dels problemes, la misèria, la gana de la gent, les conseqüències de les retallades de Mas i el seu Govern. Vull parlar de Jordi Pujol i la seva família, molt, cada dia si cal. Per no parlar de les veus no independentistes, com Alys Samson (Barcelona): «Fa anys que parlem de territori sense parlar de la seva gent».

Amb tot, i una vegada més, qui més garrotades s'ha emportat aquests dies ha estat Mariano Rajoy amb la seva decebedora visita a Barcelona. Rafael Segura (Viladecans) lamentava que el president del Govern central no hagués aportat «res nou» i veia ofensiu que presumís del suport financer a la Generalitat «amb uns diners prèviament aportats pels catalans» i que després s'han de tornar amb interessos. I a David Morado (Sentmenat) el que el va ofendre va ser l'acusació de Rajoy a Mas de no governar per a «la majoria dels catalans: «¿Quant de temps fa que vostè va deixar de fer-ho?».

www.elperiodico.cat/ca/temes/radar