Amarratges anti-Podem

És àmpliament conegut que el sistema electoral espanyol presenta uns nivells de desproporcionalitat summament elevats o, el que és el mateix, que afavoreix una clara infrarepresentació al Congrés dels Diputats d'una significativa part de la població gràcies a la combinació d'alguns elements perversos: el nombre prefixat d'escons segons població per demarcació (prorrateig desviat), la reduïda dimensió dels districtes provincials i la fórmula d'Hondt. Tot això ocasiona biaixos equivalents als que es registren en països amb alguna variant de sistema majoritari com el Regne Unit o França.

El principal efecte d'això és la baixa fragmentació partidista: la diferència entre el nombre de partits electorals i el de partits parlamentaris. A més, des de les primeres eleccions legislatives del 1977, el nombre de competidors s'ha anat reduint i el de partits amb representació parlamentària s'ha mantingut en termes baixos. Generalment, PP i PSOE, i en el seu moment UCD i PSOE, superen folgadament el 80% dels escons (el 2008 van arribar fins i tot al 92%), mentre que al Regne Unit la concentració és del 86% i a França, del 85%. Els partits minoritaris, amb suports electorats dispersos en tot el territori estatal (PCE-IU, CDS, UPD), o d'altres que disposen d'electors concentrats en uns pocs districtes presenten o bé un nivell d'equilibri a la baixa (CiU i PNB) o en surten clarament perjudicats (ERC).

Se sap que la distància en nombre d'escons entre els dos partits majoritaris espanyols minvaria en tots els escenaris de reforma dissenyats pels experts (per exemple, mitjançant la substitució de la fórmula d'Hondt per la quota Hare, més proporcional). Per això, PP i PSOE, els dos únics partits amb capacitat per impulsar una reforma significativa dels elements del sistema, no tenen cap incentiu per fer-ho, i potser per això addueixen, per impedir-ho, la necessitat de consens al voltant d'un sistema que, asseveren, no només ha funcionat raonablement bé sinó que ha fomentat la conformació de governs estables i ha evitat l'excessiva atomització partidista. De la seva banda, és obvi que la resta de partits no tenen prou força per forçar un canvi d'aquesta magnitud. Prova d'això és que després de les eleccions generals del 2008 i del 2011, la reforma del sistema electoral va ocupar un lloc preeminent en l'agenda política espanyola, i a l'inici de sengles legislatures van arribar al Congrés dels Diputats diferents propostes que, fins i tot, van motivar la petició d'un dictamen al Consell d'Estat i a la Junta Electoral Central, sense que hi hagi hagut, tanmateix, reformes apreciables.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Previsiblement, l'actual escenari de no reforma electoral continuarà, i especialment a la vista d'alguns canvis que auguren les enquestes, especialment l'ascens de Podem. La resistència dels grans partits només cediria davant la pressió d'amplis sectors socials en cas que es produís a Espanya un resultat no monòton, és a dir, que el primer partit en vots no fos el que obtingués el nombre més alt d'escons. Això és relativament inèdit en països amb fórmules de representació proporcional, però es pot donar, com demostra el cas de Catalunya en dues ocasions (2003 i 2006). Amb tot, és més probable que si passés això, la solució dels dos grans fos mirar d'atorgar primes addicionals als partits guanyadors en percentatge de vots però no en escons. Això és el que fa poc ha proposat el PP per a les eleccions locals, amb el pretext de la necessitat d'estabilitat tot i que el que es pretén és assegurar algunes alcaldies que perillen. Aquesta impotentia reformandi sembla consolidar-se si tenim en compte, a més, que els partits nacionalistes o sobiranistes, malgrat continuar sent pivotals amb qualsevol sistema electoral raonable, no voldran arribar a aliances amb PP i PSOE en el futur, a la vista de la qüestió territorial. I no sembla fàcil, tot i que no es pot descartar, una gran coalició a l'alemanya. Virgencita, virgencita...

Així, tot i l'emergència electoral de Podem, després de les eleccions europees del maig del 2014, i a la llum d'algunes enquestes, la fractura del bipartidisme es produirà previsiblement en unes quantes províncies, les més poblades. Els dos grans partits voldran continuar amb un sistema electoral que ancora fortament el bipartidisme quasi perfecte des de la Transició. Especialment l'esquerra tradicional, que diàriament l'associa a qualsevol tipus d'invectives amb el populisme, i que és conscient que aquesta formació es nodreix, segons els estudis electorals i postelectorals, tant d'abstencionistes com de votants seus, a més d'incorporar electors que fins ara donaven l'esquena a les urnes. I sobretot, veient que exhibeix un envejable nivell de mobilització, que fa elevar el percentatge de possibles votants, en contraposició amb la desídia dels votants més conservadors.