Les misèries de l'ofici

Aquest matí m'he dutxat escoltant la ràdio i m'ha semblat entendre que debatien sobre si l'entrada a la presó d'Isabel Pantoja havia de ser objecte de tractament a la tertúlia del dia, o si era motiu suficient per editorialitzar, o… No sé, als matins em costa reaccionar i posar-me a to i a vegades, quan em submergeixo en les tertúlies, acostumo a pessigar-me per comprovar si estan parlant del país real, del país del narinan (anar-hi anant) o si ja hem passat pantalla i som un país independent i ideal.

Mentre intentava assegurar-me de si els tertulians se l'estaven agafant amb paper de fumar o, simplement, jo no havia entès l'enfocament de l'assumpte, vaig començar a donar voltes al trist destí de la cantant. Em va desfilar el flash back de la Pantoja cantant davant Paquirri en els programes de Lauren Postigo, la cornada i mort del torero, els anys de viudetat, la paròdia de Martes y Trece sobre ella i Encarna Sánchez, els temps de secretets compartits amb María del Monte, el creixement i desenvolupament d'un orfe a qui mai van anomenar Paquirrín, els anys marbellins amb l'alcalde de la cintura dels pantalons a les aixelles, els del permanent micro de Telecinco enganxat al seu costat, els plens impressionants en les seves actuacions tant a Can Zam com al Liceu… I em vaig reafirmar: és clar que la Pantoja ens afecta, és clar que pertany al nostre univers sentimental. I vaig sentir una pena enorme per un personatge a qui vaig agafar afecte a mitjans dels vuitanta. Estima personal i afecte professional perquè després d'un any i escaig de dol rigorós després d'enviudar, quan els nois del micròfon al carrer no aconseguien sostreure-li amb prou feines res, va acceptar per primera vegada concedir una entrevista tranquil·la, assossegada, en un plató, amb mi. Va ser quan TV-3 no tenia manies ni la sanitat retallades i al Casas Show assistien protagonistes d'aquí, d'allà i de més enllà, o sigui, de l'altra banda dels mars.

Va ser el 8 d'abril de 1986. L'expectació per part dels col·legues, i també l'enveja, era màxima, com si es tractés de la celebritat més desitjada de l'univers. Una Greta Garbo trencant el seu etern silenci. Un Kennedy parlant de Marilyn. Bé, potser no tant. El morbo estava en les tenses relacions que mantenia amb la família del seu difunt marit per causa de l'herència, fonamentalment. Pel que fa a aquest tema em va prevenir que no volia que l'esmentés. Jo estava preocupat perquè, si bé tenir la Pantoja era un èxit, no preguntar-li per la tibantor entre les famílies era un fracàs periodístic. Estratègicament vaig derivar la xerrada cap a la festa d'aniversari del seu fill. Vam parlar dels convidats i dels regals i, ja que hi estàvem posats, li vaig preguntar:

-I el seu avi, ¿què li ha regalat?

Pantoja va canviar el rictus, va fer una pausa, em va mirar i, amb inapel·lable rotunditat, va sentenciar:

-El meu fill no té avi.

Evidentment era l'scoop.

Notícies relacionades

L’amic Aznar

La trucada decisiva entre Feijóo i Ayuso

Al cap d'uns dies Isabel Pantoja va aparèixer a la portada de la revista Diez minutos. S'anunciava una entrevista exclusiva amb el titular «El meu fill no té avi». I a l'interior, com si l'hagués fet la periodista que la firmava, Chelo García Cortés, i sense mencionar el programa d'on l'havia copiat, perquè, evidentment, a Madrid, des d'on es publicava la revista, no veien TV-3, hi havia íntegra la meva entrevista. A més, la portada era la foto que Chelo ens havia fet al plató hàbilment manipulada perquè la Pantoja aparegués sola i en un lloc irreconeixible.

Aquest matí, mentre esmorzava i els informatius de la tele s'omplien de Pantoja, he pensat que hauria de telefonar a Chelo i demanar-li la meva part dels honoraris.