11 d’ag 2020

Anar al contingut

El radar

El que volia Nicolás era una targeta negra

Josep Saurí

www.elperiodico.com/cat/temes/radar

Fascinant i cutre a parts iguals, el cas d'El petit Nicolás, el xaval de 20 anys que va penetrar als cercles més selectes del poder i va emprendre una frustrada carrera d'aconseguidor, retrata aquest país (o el que sigui) i la seva trista circumstància. Un gairebé adolescent, sense que ningú sàpiga del tot de part de qui ve i de qui és amic, aconsegueix fer-se passar per assessor de Soraya Sáenz de Santamaría i agent del CNI, alternar amb Aznar i Aguirre, entrar a la llotja vip del Bernabéu, fotografiar-se amb la crème del que s'ha anomenat la casta i fins i tot assistir a la proclamació del Rei. Una gran història, sí, però també, i sobretot, un pèssim símptoma. «¿Qui no coneix algú que ocupa un lloc de treball no precisament pels seus mèrits? No és estrany que El petit Nicolás, més aviat Nicolás el Gran, s'hagi sabut adaptar bé a aquest sistema i aconseguís arribar tan lluny amb la seva xerrameca, dient el que volien sentir a les persones amb qui es relacionava i atribuint-se contactes influents», escrivia Eva Rizo (Barcelona).

I és que en un país (o el que sigui) en què, de moment, els únics condemnats de casos com Gürtel i Bankia són els jutges que els investigaven, al desmesurat poder i a la impunitat de les elits extractives s'oposa un creixent corrent regeneracionista, sí, d'acord. Però potser l'amic Nicolás pensava que ara com ara el més pràctic i rendible continua sent intentar convertir-se en un dels seus membres. O, si més no, d'arreplegar alguna targeta negraN'hi deu haver que continuen circulant per aquí, amb discreció, això sí.

Perquè passen els dies, però el cabreig amb l'afer de Caja Madrid i Bankia és superlatiu. «Jo també vull una targeta opaca. Una targeta opaca per a la plebs -afirmava Irene Cañamares (Barcelona)-. Hi carregaria la matrícula de la universitat, el transport públic, i em donaria el luxe de pagar amb targeta als restaurants de menjar ràpid. I, molt de tant en tant, la faria servir per prendre'm algun gintònic a la salut dels que governen tan bé aquest país. Això últim ho passaria com a despesa de representació».

El tema, per més que es vulgui, no dóna per a gaires voltes: els pagaments amb les targetes en qüestió només podien ser sobresous o despeses de representació. Si eren sobresous, els seus afortunats beneficiaris els havien de declarar a Hisenda, i la caixa, fer les retencions. I si eren despeses de representació, s'havien de justificar amb factures. És sorprenent que això no ho sabés tot un expresident de Bankia, exdirector gerent de l'FMI i exvicepresident del Govern responsable d'Economia i Hisenda com Rodrigo Rato. Ni Estanislao Rodríguez-Ponga, exsecretari d'Estat d'Hisenda. Es veu que ni tan sols a l'expresident de Caja Madrid i, casualment, inspector d'Hisenda Miguel Blesa li sonava. El mateix que mesos enrere va sostenir davant l'Audiència Nacional que els avis estafats amb les preferents, en canvi, «no eren ignorants financers» i eren «responsables del que firmaven». «Al contrari que Robin Hood, en aquest país es roba als pobres per donar-ho als rics», escrivia Montserrat Martín (Esplugues).

Però el que es perdona menys és l'alegre dilapidació mentre Bankia s'encarrilava a reflotar-se amb diners públics que tan necessaris haurien estat per a millors causes: «No és la moral ni l'ètica el que està en qüestió, és la pèrdua irreparable de l'honor, la llibertat i el respecte a si mateix», concloïa Pat Villanueva (Vilassar de Mar).

Davant d'aquest panorama, Alicia Aparicio (Barcelona) es feia aquesta pregunta: «¿Per què un furt es considera delicte si el valor del que s'ha sostret passa de 400 euros però perquè hi hagi delicte fiscal la quota defraudada a Hisenda ha de superar els 120.000 euros anuals?».