La joia del Tibet

M’estic fent gran i a vegades penso quant més duraré. Em consolen les meves passejades per Dharamsala i les meves converses amb els meus deixebles, però començo a estar fart d’avions i d’aplaudiments de gent desconeguda. Mai he estat res més que dalai-lama, mestre de l’oceà. Tenia 2 anys i van considerar que era la reencarnació del lama anterior. I així fins avui. Ni tan sols m’he canviat les ulleres. I l’únic que veig és els meus amics i els meus enemics. Els occidentals guapos s’acosten a mi i em cobreixen de donatius. Els xinesos, en canvi, si poguessin acabarien amb el Tibet. I una de les maneres d’acabar amb el meu poble és desmantellar el Po-Tala i fer arribar fins a Lhasa el tren més alt del món. Els xinesos necessiten espai i el van a buscar als cims. Els xinesos necessiten ser els únics i es disposen a instal·lar-se als carrers del meu estrany país.

Diuen que sóc el representant d’un Govern teocràtic, però l’únic a què aspiro és a mantenir la força de l’esperit i de la pau. Si tothom fos budista no hi hauria guerres i viuríem en una gran harmonia. Les bases d’aquesta pau estan escrites i ara em plantejo si val la pena buscar-me un successor. Al capdavall, les autoritats xineses estan disposades a buscar-me un successor dòcil i pactista. I això és greu. Recordo quan jo mateix vaig designar com a successor el nen Gendun Chöky Nyima. Només tenia 5 anys i els xinesos el van fer desaparèixer juntament amb tota la seva família. La mà de la Xina és allargada, arriba de molt lluny i interromp el futur.

Quan jo mori, la meva reencarnació sempre serà més feble del que sóc jo. Si Pequín nomena el meu successor, tot el prestigi del budisme caurà per si mateix i ja no vindran ni Richard Gere ni Gwyneth Paltrow a visitar-me. Si, contràriament, el nou lama no fos del gust de Pequín, probablement acabaria els seus dies de forma misteriosa. El budisme té un tresor immaterial, però els xinesos es pensen que se’l poden emportar com si fos una joia tangible.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No estic cansat, perquè els oceans no es cansen mai. Però sí que començo a avorrir-me. En el supòsit que me’n vagi sense successor, el budisme tibetà disposa d’una organització molt bona d’acadèmics i monjos molt capaços. El dia que jo falti, ¿aconseguiran els creients d’Occident sentir pels meus successors la mateixa veneració que avui diuen sentir per mi? Al capdavall, jo no sóc un heroi. Ni tan sols he estat un redemptor d’una causa que es va fer patent en plena guerra freda. El budisme tibetà s’afirma per la comparació entre el passat cristià i la violència de certs musulmans. Aquesta és la clau que pot mantenir tancat el gran temple d’aquesta fe individual que és l’espiritualitat budista. Mai hem fet mal a ningú i la gent, fins i tot les persones més agnòstiques, se sent atreta per la pertinença a una forma de creure que supera totes les altres.

Així ho veig jo, amb les meves ulleres coriàcies de sempre. I no necessito substitut, perquè la idea és més gran que els homes. Probablement, de mi només en quedaran petits souvenirs amb la meva imatge perquè els invasors xinesos els venguin als seus turistes, però l’espiritualitat del budisme persistirà.