Rescatar els salaris

Cada vegada són més les veus que des del món econòmic vinculen la sortida de la crisi amb el comportament a l'alça dels salaris. Cada vegada són més els que reconeixen que no hi haurà recuperació sense la concurrència d'uns salaris més alts i més estables. En l'estímul del consum es troba una de les claus de volta que ha de fer reactivar la demanda interna, així com l'accés a un crèdit encara massa atemorit. Però res d'això passarà si els salaris continuen assumint el cost íntegre de la crisi.

Només unes dades que poden il·lustrar el que dic: la pèrdua acumulada de poder adquisitiu des de l'any 2009 és del 10%; el nombre d'assalariats que perceben el Salari Mínim Interprofessional (SMI) ha passat del 8% al 12% des de l'any 2008; el salari temporal mitjà ha caigut en 1.000 euros en sis anys; els efectes de la reforma laboral impulsada pel Partit Popular ha representat un descens dels salaris en un 12% de mitjana des del 2012, i els empleats públics han vist com el seu salari es retallava en un 25% entre rebaixes i congelacions.

Aquestes xifres són suficientment alarmants perquè sigui impossible mirar cap a una altra banda. I menys encara ara, quan Europa fa l'impossible per evitar una nova recessió que pot frustrar la tan desitjada recuperació de la nostra economia. S'ha demostrat, com a mínim en el cas espanyol, que exclusivament amb l'increment de les exportacions, amb l'austeritat aplicada amb crueltat als pressupostos públics i amb injustes pujades impositives no n'hi ha prou per col·locar la nostra economia en ritme ascendent.Ni de bon tros.

Per una altra part, les receptes imposades per la troica formada pel Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea, sota la batuta d'Alemanya que dirigeix la cancellera Angela Merkel, han fracassat. La reducció dràstica de la despesa dels estats, l'abaratiment dels costos laborals i la baixada de les pensions no han servit per reduir el deute ni per reactivar l'economia. Per contra, les economies del sud d'Europa es troben contracturades a causa de l'estancament permanent del consum intern i la falta de crèdit. Una situació que es pot veure agreujada si les exportacions observen un camí de descens propiciat per l'aturada de les economies centreeuropees, especialment l'alemanya. Aquestes receptes fracassades, no obstant, han servit perquè la patronal espanyola, esperonada pel govern de Mariano Rajoy, posés sobre la taula la necessitat d'una reforma estructural que capgirés els equilibris en el mercat de treball.

Amb una rapidesa brutal, les noves regles del joc s'han instal·lat fins al punt de produir una històrica regressió en les relacions laborals. Fins que han convertit la precarietat en la característica principal del nostre model laboral. I el que encara és pitjor, sense que hagi servit per crear més treball digne. Res més lluny d'això, l'atur segueix sent una profunda plaga en la nostra economia, la temporalitat i la parcialitat s'han apoderat de l'escassa contractació nova i s'està produint una preocupant transformació de contractes estables i fins ara dignament remunerats en altres de poca qualitat, gairebé de supervivència.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Darrere d'aquesta realitat s'amaga molt més que una situació de crisi econòmica amb duríssims efectes sobre els treballadors. Fins i tot molt més que una gestió equivocada de la mateixa crisi. Estem davant la verdadera intenció per part dels poders econòmics i financers, en perfecta sintonia amb la dreta política i social d'aquest país per avançar -no sé si dir-ne retrocedir- cap a un model de relacions laborals basat en el desequilibri entre les parts, presidit per la subhasta de les condicions salarials i desreguladores fins al vòmit.

Un model en el qual la gent treballi per ser pobre, sense altra aspiració que la pura supervivència sense cap possibilitat de progressar gràcies al seu esforç. Un model social que ens allunya dels nostres països de referència mentre ens acosta al dels països empobrits. Desgraciadament, els efectes de la reforma laboral no pararien immediatament, encara que s'aconseguís derogar. Això és el que fa absolutament prioritari incrementar el Salari Mínim Interprofessional en la mesura que és el sou que reben cada vegada més treballadors. És necessari que el Govern central acordi un increment de l'SMI fins al 60% del salari mitjà, tal com recull la Carta Social Europea. La clau, doncs, de la sortida de la crisi es troba en el rescat dels salaris. Incrementant el salari mitjà i apujant el Salari Mínim Interprofessional a 1.000 euros.