Petita gran dona

M’han explicat que en les civilitzacions africanes que van ser portades per la força cap a Amèrica es practicava un estrany sortilegi de bruixeria anomenat vodú. Es tractava d’aconseguir una peça de roba, un objecte estimat de l’embruixat o un ninot que s’hi assemblés. Era llavors quan el bruixot començava a fer patir el subjecte de la màgia i l’acabava sotmetent a la seva voluntat.

De tant en tant busco entre les meves coses algun objecte que hagi caigut i penso en el cas que Rajoy m’estigui fent vodú en la impunitat de la nit. Ara, vençut Pujol per les hordes de la Direcció General de Seguretat, ja només quedava jo per posar-me fora de combat. Sóc la més dolenta d’Espanya. Des que vaig néixer a Xerta i veia el lent transcórrer de l’Ebre m’he fet forta en la convicció dels meus orígens.  Vaig començar a treballar al programa Giravolt, de Televisió Espanyola a Catalunya. Em vaig treure la llicenciatura de Filologia, vaig militar a Esquerra Republicana, vaig entrar a la Comissió de la Dignitat i, finalment, els meus companys em van nomenar presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Massa cordes per al meu violí, però valia la pena, perquè poques vegades tenim l’oportunitat d’enfrontar-nos amb un Govern talòs i automàtic com el de Rajoy. En realitat tots els seus errors són medalles per a mi. Mentre els partits polítics no paren de vincular-se al no sistemàtic, els de l’Assemblea fem créixer els patriotes de sota els bolets. Sóc la gallina lloca de molts milions de manifestants. Surto a la premsa internacional i em deixo odiar per Espanya amb una alegria històrica. Potser algun dia seré a Catalunya el que Agustina va ser a Aragó. Mentrestant em deixo estimar i m’acostumo a llegir el meu nom a la premsa de Madrid com si fos la pell de Barrabàs. En altres temps hauria acabat a la pira del martiri. Però avui només sóc un esperit de les multituds.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En realitat només sóc una entre molts. No m’agraden els pedestals ni els ditirambes. Diuen de mi que sóc una petita gran dona. No cal ser gaire gran per treure tanta gent al carrer. N’hi ha prou de sentir la raó històrica circulant per les venes. Massa negatives porten per necessitat a un instant positiu. No volen parlar amb mi, tot i conèixer moltes llengües. Parlar significa dubtar i Rajoy és dels que no coneixen el pes específic del dubte.

Algunes vegades m’entretinc a analitzar altres mons. Sóc sirena marina, àguila planadora, insecte brillant que pol·linitza les plantes del meu país. Hi ha molta vida per administrar i jo només sóc l’empremta que fa respirar la terra. M’agrada somiar en un país nou i en una raó tendra. M’agrada creure que tanta gent que es manifesta no es pot equivocar. Tots ells llueixen la bellesa de la intel·ligència. Sóc una germana més de la congregació de l’impossible. I algun dia em sentiré feliç com qui sap que ja no té altre objectiu que l’objectiu aconseguit.