El virus del totxo
Alguns països emergents han comès el mateix error que encara paguen Irlanda i Espanya
El Govern ha llançat les campanes al vol al conèixer que en el segon trimestre de l'any en curs el mercat immobiliari espanyol, tan debilitat aquests últims anys, va experimentar un repunt. El nombre de transaccions i els preus semblaven sortir de la letargia en què estaven sumits. En alguns llocs molt concrets es va iniciar la construcció de noves vivendes. Ansiosos d'insuflar optimisme, i de guanyar vots en la sèrie d'eleccions futures, van extrapolar l'evolució positiva per assegurar que el sector immobiliari també estiraria el carro que ens ha de treure de les misèries de la recessió.
Analistes amb el cap més fred han tirat aigua al vi, sense per això negar el repunt. En primer lloc perquè és possible que el nou tractament fiscal sobre plusvàlues que entrarà en vigor l'any que ve hagi precipitat la realització de transaccions en perjudici de les que hauríem tingut lloc en el futur si s'hagués mantingut inalterat el règim tributari. Però sobretot recorden que, si bé és cert que el juny passat la concessió de crèdits hipotecaris va augmentar en un apreciable 19% respecte al mateix mes de l'any anterior, només representa encara el 15% de la xifra aconseguida en les èpoques daurades. Recorden també que tant transaccions com hipoteques van ser inferiors en l'al·ludit mes a les xifres del de maig. Els símptomes encara són molt febles. No s'ha d'oblidar que són més d'1,7 milions de vivendes les que encara esperen comprador. Tenint en compte la penúria que coneixen molts mileuristes o aspirants a aquesta condició, es necessitarà molt temps per pair tant totxo, especialment el que té una localització i unes infraestructures problemàtiques. Si l'esclat de la bombolla va afectar de manera desigual les promocions en curs, l'absorció del parc de vivendes buides serà letàrgica i desigual. M'agradaria comprovar si Seseña, paradigma de l'absurd urbanístic, segueix amb l'aspecte desèrtic i desolador que tantes vegades hem vist en imatges televisives o si ja s'hi veu vida pels seus carrers.
Es DIU que els països emergents també han apostat fort per la construcció per accelerar el seu creixement econòmic i donar aviat aixopluc als milions de ciutadans que no disposaven d'un sostre mínimament acceptable. No tots han adoptat el mateix patró urbanístic i financer. Però d'una lectura superficial dels mitjans se'n dedueix que comencen a tenir problemes per haver premut en excés l'accelerador i ara comproven que la velocitat impresa ha estat excessiva. No han après dels exemples espanyol i irlandès, el pecat dels quals ara expiem.
Particularment sagnant és el cas mexicà, que per raons òbvies hauria tingut fàcil no repetir els errors comesos pel país del qual en un altre temps va ser colònia. I, no obstant els presidents Fox i Calderón, tots dos del PAN, es van llançar a fomentar la construcció de noves urbanitzacions extensives, en zones allunyades de les grans ciutats, per així disposar de terrenys barats. Es van edificar centenars de milers de vivendes adossades amb l'esperança que molts ciutadans, farts de viure amuntegats en grans urbs molt insegures, estarien encantats de reubicar-s'hi, encara que les seves dimensions fossin reduïdes. Les agències públiques (INFONAVIT i FOVISSSTE) es van encarregar de facilitar finançament barat, degudament subsidiat, per induir unes quantes empreses constructores a tirar endavant uns megalòmans projectes. Tot semblava anar sobre rodes, i van ser nombrosos els que van picar l'ham i es van endeutar amb crèdits hipotecaris de llarguíssim venciment sense adonar-se de les insuficiències que l'oferta presentava: la baixa qualitat de la construcció, la insuficiència o fins i tot absència de serveis públics, i la seva vocació de ciutat dormitori, a falta de llocs de treball als voltants. És el cas del barri de La Trinidad, que havia de ser el més distingit dels nous projectes al municipi de Zumpango. De les 50 cases que s'alineen al carrer de Santa Paulina només 10 estan habitades. L'enllumenat públic no funciona i últimament la comunitat no té aigua potable. Els delinqüents campen al seu aire a falta de vigilància policial.
Les empreses promotores estan en dificultats al no poder cobrar els lloguers ni col·locar les vivendes que tenen buides o il·legalment ocupades. En la borsa de valors les seves accions han caigut en picat i algunes s'han vist obligades a presentar suspensió de pagaments. L'Estat federal assegura que no sortirà en la seva ajuda. Peña Nieto, l'actual president, vol canviar de model urbanístic. Però ja porta una càrrega a l'esquena que s'hauria pogut evitar amb una simple visita a Seseña.
Economista.
