El gegant asiàtic
L'altre futur xinès
Pequín ocupa una posició cada vegada més important en el contrapoder internacional als EUA i la UE
La gira que ha fet aquest estiu el president xinès Xi Jinping per l'Amèrica Llatina ha evidenciat amb més contundència l'afany de Pequín per fer nous passos que ofereixin cobertura als seus projectes i ambicions. La decisió dels BRICS de crear un banc per al desenvolupament i establir un acord de reserves de contingència mostra certa insatisfacció col·lectiva amb la manera de fer dels països més desenvolupats, incapaços fins ara d'obrir forats acceptables per gestionar la nova realitat internacional que aflora des de fa anys. Les crides per augmentar la seva representativitat en la governança econòmica global (FMI, Banc Mundial…) segueixen bloquejades. Aquells que més reformes reclamen a tots resulten ser els menys inclinats a la mateixa reforma. Poca cosa es pot objectar, doncs, als intents de crear alternatives a les institucions occidentals quan aquestes perden legitimitat. La Xina anima aquest esforç i les noves plataformes li permetran augmentar la seva influència global sobre la base d'altres prioritats i interessos.
Però l'esforç xinès va molt més enllà del que és estrictament economicofinancer, encara que aquest segueix sent la punta de llança de la seva estratègia. Recentment hem vist com a la Conferència sobre Interacció i Mesures de Confiança a l'Àsia (CICA) celebrada a Xangai, la mateixa ciutat que acollirà el nou banc apadrinat pels BRICS, la Xina va revelar la intenció de convertir aquest fòrum en una peça clau de la seva política de seguretat a la regió sota el principi que han de ser els asiàtics els que resolguin els seus problemes.
Tampoc podem passar per alt el progressiu assentament de l'Organització de Cooperació de Xangai, un fòrum polític i militar amb èmfasi en la lluita contra el terrorisme que ja ha complert una dotzena d'anys. Per a la Xina, aquest mecanisme constitueix una peça clau per blindar una regió, l'Àsia Central, de gran importància per als seus interessos energètics i geopolítics.
A això s'hi han de sumar els fòrums regionals. La visita de Xi a l'Amèrica Llatina ha posat data a l'últim, la cimera Xina-CELAC, però mecanismes similars ja funcionen amb l'Àfrica, amb els països àrabs o amb els països d'Europa central i oriental. Tots ells indiquen punts regionals d'ancoratge global que visualitzen una clara estratègia orientada a fer girar regions clau del món al voltant de la Xina aprofitant la seva embranzida econòmica i financera. Al juny, les seves reserves de divises van rondar els quatre bilions de dòlars.
Tot això va conformant una nova estructura internacional, amb la Xina ocupant una posició cada vegada més central, que oposa nous acrònims a una realitat institucional fins ara dominada en exclusiva pels EUA i la UE, amb poca flexibilitat per cedir en les seves posicions davant la nova realitat emergent. Podem interpretar que aquestes noves dades ratifiquen la percepció d'una estratègia agressiva per part d'una Xina que intenta optimitzar les seves oportunitats en un context de persistència de la crisi als països més desenvolupats d'Occident, però és evident igualment la incapacitat occidental per cedir una mica en les posicions adquirides. Això facilita a la Xina un argument de difícil resposta al verificar que el seu projecte no té cabuda en l'statu quo actual.
Tot i així, està per veure si els nous instruments satisfan les expectatives d'aquest món en desenvolupament que la Xina corre a liderar tàcitament, i també si és capaç de vehicular les seves polítiques en fòrums multilaterals compartint interessos i prioritats no sempre coincidents. Encara que afins i amb importants punts en comú, la col·locació amb els seus socis li exigirà adoptar noves percepcions que poden afectar la seva peculiar concepció de la sobirania nacional, un valor clau de la seva política exterior. Bé és veritat que un finançament generós i incondicional en els precaris temps actuals pot contribuir a moderar l'heterogeneïtat dels països involucrats, però les contradiccions que acumulen no s'evaporaran per art de màgia. Es requereix, per tant, el desenvolupament d'una cultura política d'un nou tipus que permeti enfortir aquelles habilitats associades a un lideratge benèvol.
Notícies relacionadesL'estratègia xinesa és una estratègia obliqua que intenta esquivar els dics interposats pels països rics per contenir una emergència per una altra part imparable. Ningú sembla buscar l'enfrontament directe, però el progressiu redisseny del món a què estem assistint es completarà previsiblement amb una dinàmica d'argúcies que a manera de pals a la roda activarà la competència, confiem que pacífica. Per una altra part, la Xina ha d'afinar la seva política i la seva imatge en el propi món en desenvolupament, on persisteixen de la mateixa manera l'admiració i la desconfiança.
Director de l'Observatori de la Política Xinesa.
