Un ritual d'iniciació
En els temps en què una trucada encara podia canviar-te la vida, un dia em va telefonar per sorpresa Jaume Vallcorba per capgirar el meu destí. Era exactament fa vint anys, i ja tenia literalment les maletes a la porta, a punt de provar una aventura que ara no ve a tomb.
Em va trucar amb la seva determinació habitual, la seva dicció impecable, la seva seguretat una mica irritant, per proposar-me treballar d'editor a Quaderns Crema en substitució d'Anik Lapointe, i a mesura que avançava el seu monòleg sobre tot el que aprendria al seu costat si acceptava la seva oferta, vaig començar a entendre que m'estava acorralant i que començaven a trontollar els meus plans professionals que tan bé creia haver planejat. Vaig intentar balbucejar alguna excusa, com per exemple que l'única cosa que sabia d'aquesta misteriosa professió era el que havia vist a casa meva, és a dir, els munts d'originals i de llibres i de cobertes i de proves a mig corregir en què nedava el meu pare diàriament. Veient que no servia de res, li vaig dir: "Jaume, no sé res", i ell em va contestar, amb un somriure a l'altre costat del telèfon: "Justament per això vindràs a treballar amb mi. Per aprendre'n." I així va ser com hores després vaig començar la primera feina de la meva vida en aquell local peculiar del carrer de Valls i Taberner que anomenàvem 'La cova', on vaig xocar de morros amb la realitat: érem només tres persones, una de les quals, jo, que no sabia pràcticament res.
Molt més tard em vaig adonar que aquella incertesa inicial era en realitat un patró rutinari d'un mètode d'ensenyament que es repetia cíclicament. Anik Lapointe em va entregar, amb l'ajuda d'un pacient Jordi Puntí, el testimoni que li havia passat Clara Pastor, que al seu torn li havia passat Jordi Cornudella, i així successivament, en una espècie d'universitat de l'edició, que dirigia de manera brillant i a vegades fins i tot exasperant l'irrepetible Jaume Vallcorba. Amb ell vam aprendre els secrets de tota la cadena del llibre, des de la contractació fins a la difusió, passant per la fascinació per l'objecte material, potser perquè Vallcorba ha estat realment l'últim editor físic, el que s'ha emportat al més enllà la seva cèlebre resistència a qualsevol digitalització.
D'aquesta universitat em quedaran sempre gravades en el record aquelles tardes en què després d'una exhausta jornada de feina, ens podíem quedar parlant a soles durant hores sobre els misteris de la tipografia: per a Jaume, les subtils diferències entre l'AGaramond i una Stempel Garamond podien arribar a ser un assumpte d'Estat. Hi va haver moments memorables, com el dia en què va descobrir que jo no havia estat mai a l'Hispania i va decidir portar-m'hi immediatament, interrompent tot el que estàvem fent, per iniciar-me en els prodigis de les germanes Rexach.
Parlàvem molt de llengua, bastant de llibres, una mica de cuina i menys de política, i quan en aquell espai tan petit l'aire es començava a fer irrespirable, apareixia sempre la trucada o la presència de Quim Monzó, que ho il·luminava tot amb la seva intel·ligència i que allà va ser el meu particular àngel de la guarda. Però tot acaba algun dia, i va arribar el moment de l'adéu a aquell inoblidable ritual d'iniciació a l'edició que oficiava tan bé el mestre Vallcorba.
Cap article pot resumir el que van ser aquells anys feliços, però que serveixi almenys per deixar constància d'una cosa que no vaig tenir mai l'oportunitat de dir-li a la cara: gràcies per tot, Jaume.
