Un maltractament evident

Són contundents els indicis que, com a mínim a Catalunya, el turisme estival, sobretot l'estranger, ha conegut un rebrot considerable. Ara fa uns dies la premsa comentava amb grans titulars i imatges la tirada que els gais mostren per Barcelona. L'aeroport del Prat va trencar el seu rècord de passatgers al juliol i els auguris són que a l'agost també mostrarà uns resultats esplèndids. Els automòbils amb matrícula estrangera, especialment francesa, pràcticament desapareguts els últims anys, han tornat a abundar a les nostres vies de circulació.

Sens dubte, en aquest ressorgiment hi ha tingut un pes important la caiguda dels preus dels allotjaments i de la manutenció que la malaurada crisi ha provocat. Després d'uns anys situats en unes cotes tan desmesurades que van espantar el turista estranger, la llei de l'oferta i la demanda s'ha imposat amb efectes favorables en el nostre PIB, tan maltractat últimament. Ni més ni menys que el 12,5% s'havia encongit aquesta magnitud, mesura en preus constants, entre el 2008 i el 2013. Déu n'hi doret.

Si interpreto bé les paraules del professor Ángel de la Fuente, encarregat pel senyor Montoro de calcular una cosa semblant a les controvertides balances fiscals de les comunitats autònomes, el fenomen esmentat amb prou feines tindrà efecte sobre el saldo fiscal de Catalunya amb la resta de l'Estat. Sembla que el criteri que aplica reparteix els ingressos provinents del turisme estranger en proporció a la població de cada comunitat -cosa que evidentment perjudica les preferides pels nostres visitants, com per exemple les Balears- i no, com semblaria lògic, en funció del lloc escollit. En altres paraules, l'augment en la recaptació fiscal provocat per la despesa dels turistes estrangers a Catalunya, a efectes de les balances fiscals afavoreix gairebé en la mateixa mesura la Comunitat de Madrid, amb un nombre d'habitants similar al del principat. I també tindrà un efecte petit però positiu sobre el saldo d'Extremadura, encara que devien ser ben pocs els estrangers que, després de bronzejar-se a les nostres platges, van decidir disfrutar dels molts atractius que aquella regió ofereix.

Sempre m'he pres cum grano salis les xifres de les balances fiscals, qualsevol que sigui el mètode aplicat per al seu càlcul, perquè inevitablement van tenyides de valoracions subjectives. En canvi, quan les comparacions es recolzen en realitats tangibles com ho són les infraestructures físiques, el marge per a la discussió es redueix notablement. És un fet que difícilment es pot trobar en una capital de província espanyola una estació ferroviària central, sobretot si hi passa una línia de l'AVE, tan tercermundista com la de Sants. Malgrat els pegats que s'hi han anat afegint, resulta evident que va ser dissenyada per a un nombre de passatgers molt inferior al que avui hi circula. Tot i això, les seves insuficiències es posen agudament de manifest els mesos d'estiu, quan milers de turistes estrangers s'uneixen als passatgers nacionals per utilitzar els serveis de rodalies o de mitjana i llarga distància, inclosa l'alta velocitat, que hi conflueixen.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Dues vegades vaig haver d'anar a l'esmentada estació el mes de juliol passat. L'espectacle era lamentable. Passatgers ajaguts a terra per falta de seients lliures, turistes perduts intentant esbrinar com reconèixer el tren al qual pretenien accedir i l'andana per on circularia, cues quilomètriques al davant de les finestretes expenedores de bitllets mentre pels altaveus no paraven els anuncis, a vegades inintel·ligibles, d'endarreriments continus i creixents, sobretot a la xarxa de rodalies, que d'ençà que va ser teòricament traspassada a la Generalitat l'única cosa que ha canviat és el nom. A les andanes, amb una calor asfixiant, els aspirants a passatgers s'entatxonaven carregats de maletes i paquets disposats a assaltar el comboi quan finalment aparegués. Em temo que l'experiència soferta en pròpia carn deu haver animat alguns dels turistes a buscar un nou destí per a les seves pròximes vacances.

Ja sé que la idea és construir a la Sagrera una nova estació central que resolgui aquestes insuficiències i eviti una imatge deplorable de Barcelona. Però una cosa és dir i una altra és fer. No sembla que les obres avancin al ritme que la magnitud del menyspreu als usuaris dels serveis ferroviaris exigeix. ¿No havíem quedat que el criteri del cost/benefici havia de ser la guia de les inversions públiques? ¿Els lectors creuen equitatiu el repartiment en inversions en estacions ferroviàries que mostra la realitat espanyola? Si us plau, que els responsables de la barrabassada premin l'accelerador i corregeixin aquesta flagrant injustícia. I no remetin la seva solució ad calendas graecas.