Jahvè, el cruel

¿Coneix, estimat lector, els llibres de l'Antic Testament en el seu hebreu original? ¿Vostè és especialista en arameu, l'idioma parlat per Jesucrist i els seus deixebles, encara conservat per algunes petites comunitats sirianes, entre elles l'atribolada ciutat de Malula? ¿Vostè ha llegit el Nou Testament en el grec koiné en què es va compondre? Jo tampoc. Tot el meu coneixement bíblic m'ha arribat, com gairebé segurament a vostè, a través de traduccions. I, com ja se sap, traduttore, traditore.

Acabo de llegir l'Antic Testament, en la versió anglesa del 1970, des de la primera paraula del Gènesi fins a l'última de Malaquies. I el que vull dir en primer lloc és que ­Jahvè, el Déu hebreu, m'ha semblat un tirà abominable. No crec que per culpa de la traducció. Cap, per defectuosa que fos, podria ocultar el fet patent que es tracta d'una deïtat tremebunda. Una deïtat que, havent (se suposa) inventat la rialla, no en deixa anar ni una en tot el volum, i molt menys una riallada.

Jo ja sabia que s'hi havia d'anar amb compte, perquè a mi em va tocar néixer en el si d'una família protestant puritana més vinculada a l'Antic que al Nou Testament. Sabia, sí, pels passatges llegits des del púlpit, que el nostre Déu era molt exigent amb els seus. Que es tractava d'un Pare de marcada tendència colèrica, satisfet amb la seva gent quan es comportava bé però inexorable si deixava d'obeir els seus mandats, que eren molts. El que desconeixia era la verdadera dimensió de la seva brutalitat. Ara ho sé. I m'he quedat gelat.

El mateix Jahvé s'autoproclama en els textos sagrats déu venjatiu, déu disposat a tot el que faci falta. Una vegada i una altra els va recordant als israelites com els va treure de la seva llarga esclavitud a Egipte i va firmar amb ells una aliança per a tota l'eternitat. Com ha anat aplanant per a ells el camí cap a Canaan, la Terra de Promissió, plena de llet i mel. Com els ha donat la seva paraula de netejar el tan anhelat homeland dels adversaris que l'usurpen perquè, un cop travessat el Jordà, el puguin ocupar sense massa dificultat. Per tot això, insisteix, és la seva obligació estimar-lo de manera incondicional. ¿I què fan? Doncs postrar-se davant ídols de la seva invenció, elevar altars pagans, entregar-se a altres aberracions. Són incorregibles. I per això rebran el càstig que es mereixen. Heus aquí un déu que podria fer seu el famós lema català de «Qui la fa la paga».

Costa feina entendre una mentalitat capaç d'estimar un déu tan implacable, que ofega la seva pròpia creació sota un diluvi descomunal, ordena lapidar els pecadors i que sempre, després d'un provisional alto el foc, torna a fer-ne de les seves.

Les xifres de les pèrdues ocasionades per la seva intervenció directa en els assumptes del poble elegit són esgarrifoses. A 2/Samuel, per exemple, se'ns relata que, per castigar una falta de David, organitza una pestilència a Israel que mata ni més ni menys que 70.000 persones.

A 2/Cròniques ens assabentem de com, enrabiat, intervé perquè mig milió dels guerrers israelites més escollits, ni més ni menys, siguin despatxats a gust pel rei de Judà.

Si tracta així els seus, no costa gaire feina imaginar el que fa amb els enemics declarats d'aquests, als quals els sol enviar, quan no se'ls treu del davant directament amb l'espasa justiciera, malalties i plagues de tot tipus (llagostes, hemorroides, sarna, tinya, bogeria, tumors... ). «Ira i furor», així resumeix Moisès, el seu profeta, la manera de procedir de Jahvè.

L'ANTIC Testament, al peu de la lletra, és pura dinamita..., o bomba atòmica. I així se'l prenen els jueus ultraortodoxos d'Israel, que es passen la vida aprenent-se'l de memòria i s'estan multiplicant tan bíblicament que d'aquí 20 anys podrien accedir al poder. El fanatisme (del llatí fanum, temple) és sempre una calamitat, i més el fanatisme monoteista. D'això en saben molt els cristians, que van estar segles matant, i entrematant-se, en nom de Déu i el seu Fill Crucificat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Veig els reportatges sobre el que està passant ara a Gaza, les imatges dels tancs, dels refugiats, de les explosions, la destrucció no només de civils, nens inclosos, sinó del medi ambient. No sé com els governants d'un poble que ha patit un atroç Holocaust poden seguir, encara, amb el mil·lenari ull per ull i dent per dent, formulat pels seus llunyans antecessors i incompatible amb la caritat.

Caritat que, segons el jueu que va ser Jesús de Natzaret, cons­titueix un dels pilars fonamentals de la llei. Em pregunto si algun dia la humanitat començarà a aprendre alguna cosa de la seva història.