El menjador de sorra

Alguna vegada m’havia imaginat en aquesta situació. Ja ho sabeu: fent les maletes i dient cada dia a la meva dona que la cosa bona d’anar-se’n és precisament tornar. Però no m’havia imaginat que anés a parar a un lloc tan calorós com Qatar. M’expliquen que en aquell petit país la Lliga només dura sis mesos, del setembre a l’abril. S’han acabat els guants i la interrupció dels partits per culpa de la pluja. Sis mesos per 8 milions de dòlars. Això permet pagar tots els deutes i començar a pensar que després del futbol també hi ha vida.

En el fons sóc un afortunat, perquè la Copa del Món ens havia enfonsat i l’any al Barça de Tata m’havia convertit en un personatge de The walking dead. A la nit veia porters com Víctor amb els genolls destrossats o Carles Puyol, dedicat a fer de cowboy d’ovelles a les seves estimades muntanyes. És millor la soledat elegida que la soledat en companyia. Qatar no és el país de les meravelles, però en saben molt d’aire condicionat i m’han dit que fins i tot es pot esquiar en un pavelló de neu artificial. Potser és cert que el futbol és l’opi del poble, però els 15.000 seguidors de l’Al-Arabi són gent desperta i l’important per a un futbolista que ha tocat el cel és que el cel sigui cada vegada més gran.

El meu pare ho veu bé. Ell va arribar a Catalunya des d’Almeria i es va posar a jugar amb el Sabadell. ¿Què té el Sabadell en comparació amb l’Al-Arabi i els seus petrodòlars? Al capdavall, jo vaig marcar el gol número 1.000 de la selecció espanyola. De la mateixa manera, podria acabar portant Al-Arabi al capdamunt del futbol mundial. Els culers em van considerar un símbol. Els bancs, una caixa de cabals, i els qatarians, la gran esperança blanca. Tots ignoren que, en els temps que corren, el futbolista és un titellaire que va de camp en camp. El futbolista no fa avançar la pilota, sinó que és la pilota la que arrossega el futbolista. En realitat, tot l’hi dec a Guardiola i a la seva lesió, que el va deixar apartat del Camp Nou fins que se’n va haver d’anar al Brescia. La vida dels futbolistes és un verdader embolic de lligaments encreuats, artroscòpies i altres fractures més greus. Quan els serveis mèdics del club comprador ens sotmeten a un estudi complet del nostre estat de salut, no esperen trobar un home perfecte, sinó que esperen comptar les ferides del seu pas atrafegat sobre la gespa del món.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Quan els de l’Al-Arabi em posin davant els 8 milions de petrodòlars per una temporada de sis mesos, segur que recordaré el moment en què Wi­lliam Gaillard, un dels executius més prometedors de la UEFA, em va donar un xec de 100.000 euros per haver estat votat a la web oficial com un dels millors jugadors d’Europa. Recordo que vaig agafar el xec i el vaig entregar al Comitè Internacional de la Creu Roja que estava operant a l’Afganistan. I ara, ja ho veieu, disposat a menjar sorra per 

8 milions de dòlars en sis mesos. Tinc 34 anys. Crec que ja no podré canviar.