La intimitat del professor de religió

Fa uns quants dies el Tribunal Europeu de Drets Humans en la seva sentència de 12 de juny (cas Fernández Martínez contra Espanya), com abans ho havia fet el Constitucional, va avalar que un capellà casat i professor de religió fos acomiadat per aquesta condició. Les al·legacions del docent basades en l'argument que això formava part la seva intimitat no van ser ateses.

Quedi dit d'entrada que no deixa de ser una esotèrica singularitat d'aquest país l'existència d'una assignatura que té com a objectiu l'ensenyament de la doctrina catòlica, que després de l'última reforma educativa portada a terme per l'Estat torna a ser avaluable. Esotèrica perquè és possible preguntar-se com pot formar part del currículum educatiu una matèria basada en la fe i, per tant, a extramurs de la raó. Una cosa molt diferent seria si, per exemple, es tractés d'història de les religions. Però en fi, aquesta és una altra història.

El cas és que aquest capellà exercia a satisfacció dels seus superiors l'activitat docent des de feia anys. Tasca per a la qual havia estat contractat a proposta de l'Ordinari del lloc -és a dir, l'autoritat religiosa- que havia avalat la seva idoneïtat i per la qual percebia el seu sou de l'Estat. Però va resultar que, amb motiu d'un acte del Moviment Pro Celibat Opcional del qual es va fer ressò la premsa de la seva localitat (Cartagena) i al qual juntament amb altres persones el capellà professor va assistir amb la seva família, va donar lloc a un canvi d'actitud de la representació eclesiàstica, que es va traduir en el fet que la publicitat de la condició de capellà casat del professor va ser llavors considerada com un escàndol. I això amb independència que aquesta circums­tància fos coneguda per l'autoritat religiosa des de feia bastants anys, sense que fins a aquell moment suscités cap rebuig per la seva part. Va ser, per tant, la publicitat donada a l'assumpte el que va canviar el parer del representant de l'Església catòlica.

La qüestió que planteja aquest cas és d'especial rellevància, com a prova que tant en la jurisdicció constitucional espanyola com, especialment, en el Tribunal d'Estrasburg, la divisió dels magistrats va ser molt intensa, i així ho van manifestar els vots particulars emesos. El centre de la qüestió jurídica plantejada és l'adequada garantia del dret a la intimitat. Que és un dret fonamental que es defineix com aquell àmbit de la vida privada d'una persona inaccessible a qualsevol altra persona llevat que el titular atorgui el seu consentiment. La intimitat, com qualsevol altre dels drets de la personalitat (honor o pròpia imatge), només pot decaure a favor del dret a la informació quan l'assumpte sigui d'interès públic o per la rellevància pública de la persona objecte de la informació.

En aquest supòsit de relació laboral no es podia al·legar, com ho va fer la representació eclesiàstica en el llarg procés judicial, el dret dels pares que els seus fills rebessin una educació catòlica, així com el deure de lleialtat del professor envers qui l'havia contractat. Doncs sembla evident que el fet que en la seva vida privada un professor decideixi casar-se o no fer-ho forma part de la seva inalienable llibertat personal i del seu dret a la intimitat. En termes jurídics, excepte en cas de bigàmia, a ningú pot importar aquest fet. I no es pot acceptar l'argument segons el qual el capellà professor de religió ha de ser coherent amb la doctrina catòlica, i si aquesta defensa el celibat ell no pot casar-se i si ho fa -com així va ser- ha de ser acomiadat. La qüestió essencial és que en la seva tasca docent no faci apologia de la seva dissidència parcial del dogma catòlic. Establerta aquesta òbvia obligació docent, la seva vida privada ha de quedar sempre al marge i no pot ser utilitzada com a argument per acomiadar-lo.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Així mateix, és important assenyalar que qui formalment va decidir no renovar-li el contracte va ser l'autoritat pública educativa, és a dir l'Estat, que va assumir dòcilment la decisió d'acomiadar el capellà professor presa per l'autoritat eclesiàstica. Per tant, és l'Estat espanyol el que amb aquesta decisió va assumir sense discussió el que l'Església catòlica va dir. És a dir, va reconèixer a una entitat religiosa privada plena autonomia per decidir sobre el futur laboral d'un treballador, amb independència que això es fes amb abstracció del seu dret a la intimitat. Lamentablement no ho van veure així la reduïda majoria dels jutges. Molts altres van discrepar.

En tot cas, el fons jurídic d'aquest despropòsit lliberticida es troba en el tracte omnímodament favorable que l'Església catòlica va obtenir de l'Estat en els acords del 1979. La seva inconstitucionalitat no se l'ha arribat a plantejar mai el Constitucional, quan podria haver-ho fet. I per això, aquests i altres drets d'aquests professors són vulnerats.