José Antonio García: : "És un miracle poder veure Aznavour a aquestes altures"

José Antonio García Montanero va néixer el mateix dia, mes i any que Charles Aznavour. El 22 de maig tots dos van complir ni més ni menys que 90 anys. Aquesta nit, un estarà cantant a l'escenari del Liceu i l'altre a la platea.

-Em van regalar l'entrada pel meu aniversari. No és que sigui gran coneixedor de la chanson. Només tinc algun disc d'Édith Piaf i vaig veure Juliette Gréco en una sessió matinal al Palau dels Esports. Però sempre m'han il·lusionat certes coincidències: ser del mateix any que Mastroianni i Marlon Brando, o del mateix dia i mes que Wagner. I Aznavour em sembla gairebé de la família [Rialles]. I a més el veuré al Liceu, on tantes vegades he anat i que tant va canviar la meva vida.

-¿Tant li agrada l'òpera?

-Prefereixo la música simfònica. Segur que el Palau de la Música m'ha donat més alegries, però és que al Liceu vaig conèixer la que seria i segueix sent la meva dona. Per ella em vaig quedar en una ciutat on havia arribat un any abans temporalment.

-¿Per motius laborals?

-Paradoxalment era la meva porta al món: vaig venir a acabar els estudis de marí mercant. Però els vaig haver de deixar per problemes a les vies respiratòries. Per cert, el dia que vaig arribar a Barcelona, el 2 de gener de 1952, em vaig assabentar que feien Tristany i Isolda al Liceu i m'hi vaig llançar de cap.

-¿Amb quina obra va conèixer la seva dona?

-Llavors feien els anomenats Concerts de Quaresma i encara recordo el programa: uns espirituals negres, el Concert per a piano núm.3 de Beethoven, el Romeo i Julieta de Txaikovski i la Primera de Brahms. Amb dos intermedis, i com que llavors al cinquè pis hi havi bancs llargs i no butaques separades, propiciava parlar amb qui tenies al costat. Al sortir vam quedar per veure'ns un altre dia i... vam acabar formant una família.

-L'apassiona la música, i també el cine i la literatura. ¿No va pensar mai a dedicar-s'hi?

 

-Seriosament mai. I això que de casualitat fins i tot vaig sortir en una pel·lícula d'Edgar Neville: Correo de Indias, on feia de grumet. Recordo que jo coneixia molt Paco Rabal, perquè viviem al mateix barri de Madrid. Ell ja volia ser actor i va trobar feina d'electricista als estudis Chamartín. Quan li vaig parlar del paparet de la meva pel·lícula m'envejava i tot. ¡I miri després!

-¿Va conèixer més celebritats?

-Vaig tenir cert tracte amb molta gent destacada del món de la indústria, l'espectacle i la política per la meva feina a Seat, on  per cert, tenia com a company, i amic, Jorge Valls, germà del pintor i oncle de l'actual primer ministre de França.

-Potser és el moment de revelar que qui li fa aquesta entrevista és el seu propi fill.

-Com et va agafar per fer-te dir Troquel...

-I això que llavors no tenia ni idea que el meu avi confeccionava encunys (troqueles).

-En realitat ell tenia una farga, amb bastants treballadors: unes instal·lacions que durant la guerra un bombardeig va destruir. Era un artesà, i fins i tot de jubilat, no va abandonar del tot la seva professió: confeccionava a casa coses que requerien menys infraestructura, sobretot encunys. Encara que no sé a qui li pot interessar això. Ni una entrevista amb mi: ¡amb la vida tan poc destacada que jo he tingut!

-És que justament és per a la contraportada, per a la secció Gent corrent.

-Llavors li faig ple honor, i d'acord amb això; encara que un sempre hauria volgut conèixer més coses, o llocs…

-¿Quin lloc li ha agradat més?

-Venècia, em va impressionar molt.

Notícies relacionades

Un conclave obert

¿Com definir l’interès general?

-Disfrutarà doncs, aquesta nit, quan Aznavour canti Venecia sin ti.

-I tant. És tot un miracle poder-lo veure, a aquestes altures, sobre un escenari.